Carla es va adonar que ja no podia fer-ho sola. La situació amb Moha era més greu del que mai havia imaginat. Després de passar nits sense dormir i hores buscant solucions a internet, va prendre una decisió: necessitava ajuda. Va trucar a Tresa, la mare de Moha, la única persona que podia entendre l'abisme en què el seu fill s'estava enfonsant. Quan la Tresa va arribar a casa de Carla, la jove va explicar-ho tot de que anava amb gent perillosa i al món de les drogues. Va parlar dels senyals que havia vist, les drogues, els amics equivocats, la pèrdua de contacte amb la realitat. Va ser difícil per a Carla posar-ho en paraules, però sabia que la seva mare, encara que enfadada al principi, li podia oferir el suport que necessitava. I no es va equivocar. LaTresa, una dona amb una força tranquil·la, va escoltar cada paraula de Carla amb atenció. Va veure la desesperació als seus ulls i la determinació que brillava malgrat tot. En aquell moment, va decidir que no podia quedar-se de braços creuats. El seu fill era molt estimat per a Carla, i juntes havien de fer alguna cosa. Van passar hores planejant, dibuixant mapes mentals i ideant una estratègia. Era com si estiguessin en una missió secreta d'una pel·lícula d'espies, amb un toc adolescent. Al final van fer un pla, la Tresa es quedava afora per vigilar (això només al principi) mentre la Carla veia al Moha, i així burlar d'alguna manera als guàrdies del lloc i aconseguir salvar en Moha, avans d'això contactaren amb les autoritats.
Després de contactar amb les autoritats, els van fer adonar que el temps jugava en contra. Així que, sense més opcions, van decidir actuar pel seu compte. Les seves pistes les van portar fins a un magatzem abandonat a les afores de Banyoles, un lloc sinistre amb secrets amagats entre les ombres, era una fàbrica abandonada. Amb una llibreta plena de notes i un munt de coratge, van entrar a la fàbrica. El silenci els envoltava, només es trencia pel ressò dels seus passos. Van arribar a una sala on van trobar Moha, dempeus, amb l'esperança apagada als ulls. Estava maltractat, perdut, i els seus captors estaven a punt de traslladar-lo a un lloc encara pitjor. Amb l'ajuda de Tresa, van moure's ràpidament. Va ser com un joc d'acció, amb Carla i Tresa actuant com heroïnes improvisades. Van desarmar els captors, van alliberar Moha i van escapar del magatzem abans que algú pogués reaccionar. Va ser un final de pel·lícula, amb abraços, rialles nervioses i un corrent d'adrenalina que els bombejava per les venes. Moha, encara atònit, va mirar les dues noies amb gratitud. No sabia com havien arribat fins a ell, però no li importava. Carla, la seva millor amiga, i Tresa, la seva figura maternal, havien estat la seva salvació.
La missió de rescat va ser un èxit, i a partir d'aquell dia, la Carla, la Tresa i en Moha van prometre no deixar mai que res ni ningú trenqui el seu vincle. Així, entre abraços i plors, van marcar el començament d'una nova etapa, deixant enrere les addiccions i mirant cap al futur amb felicitat.
