MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 57: HOTTER THAN HELL

—No!

—Jody Brier, aniràs al sopar per què t'ho dic jo!

Feia temps que no escoltava a la meva mare cridar com una histèrica. Sembla que li va la vida per un cony de sopar. I no m'importaria anar-hi, seria un simple sopar si no fos per on es fa i qui són els amfitrions. Ja va ser prou dolorosa la humiliació que vaig patir quan aquell gilipolles em va deixar i al cap de tres setmanes vaig vomitar davant de tot l'institut. I no sé que ha estat més dolorós, si haver de passar per davant seu amb una depressió monumental o veure'l feliçment amb la Candice com si mai hagués sentit res per mi. Sé que ho va fer, sé que va sentir alguna cosa per mi, no penso rebaixar-me i negar aquest fet. Ja han passat tres dies del meu últim desastre i l'últim que em falta per acabar aquesta quarta i infinita setmana després de la meva ruptura, és un sopar a casa dels Daniels. Em nego.

El que em fot més de tota aquesta situació és que la meva mare sap que hem trencat, ho saben tots: els meus pares, els seus pares... tothom que sàpigues que estàvem junts ara sap que no ho estem. I tot i això, els nostres increïbles familiars volen que sopem junts. De veritat? Quina classe de pares són que volen que sofrim més amb un estúpid sopar? Serà incòmode, fred, els dos estarem cabrejats, tothom notarà la tensió. A més, no tinc gens de gana. D'acord, fa dies que no tinc gens d'apetit i quasi no he tocat el menjar. He passat de l'etapa de menjar per ansietat a no poder ni posar-me un tall de poma a la boca. Es pot dir que ja no tinc tanta ràbia acumulada i això fa que tampoc tingui ganes de menjar porqueria. Estic entrant en el procés d'acceptació encara que no ho sembli.

—Mama, no i no! —la crido entrant a la meva habitació. Ella ho fa rere meu i es plega de braços davant el llindar de la porta perquè no pugui escapar. Si segueix així, acabaré tirant-me per la finestra.

—Jody, ja sé que tu i en Cameron no esteu passant per un bon moment...

—Mama, s'ha acabat. Ho hem deixat. No és que estiguem passant un mal moment, és que no estem passant per cap moment. Em va fotre, em va deixar així com així, tinc dret a negar-me a veure'l. No vull anar-hi —li dic bufant.

M'assec sobre el llit en silenci i ella fa el mateix en el meu costat. Em passa un braç per les meves espatlles i amb la mà m'acaricia la pell com quan tenia deu anys i un nen estúpid de la meva antiga escola em tirava l'entrepà a terra. Em vol consolar i ho agraeixo, però no m'ajuda que em vulgui fer anar a un sopar on li hauré de veure a en Cameron la cara, ja fa prou mal haver d'asseure'm en la mateixa classe.

—D'acord, ho heu deixat i encara que no em vulguis dir el motiu, sé que ho has passat malament aquestes setmanes i l'últim que vols és mantenir un sopar amb ell, però, filla, hem estat remenant per internet i tenen un lloc de treball en les seves oficines. El papa i jo podríem treballar aquí i així no hauríem de marxar a Alemanya durant un temps. A més, ja ho tenim quasi tot pagat, no et faria il·lusió? —pregunta fent-me una petita empenta. Sempre intenta convèncer-me amb aquest mètode, però si hi ha una petita possibilitat que es quedin a Miami gràcies als senyors Daniels... em podria plantejar anar al sopar.

—I a on treballaríeu? —pregunto arrufant el seny. No crec que la meva mare sigui una de les noves estilistes i no veig al meu pare escrivint article, és el científic de la família.

—De secretaria... és igual el treball que tinguem, el que importa és que puguem quedar-nos aquí. Saps que no t'ho demanaria si no pensés que fos important. A més, els seus pares et volen veure, a la Janet li vas caure molt bé —m'explica mig suplicant. M'és impossible dir-li que no, tant ells com jo volem que es quedin a Miami.

No sé per què la veritat.

—D'acord, en aquest cas hi aniré. —Un somriure es forma en la seva cara. Si faig això, no és per l'estúpid d'en Cameron, si vaig a casa seva, és pels meus pares. No tinc cap intenció d'arrossegar-me o dir-li una mínima paraula. No tinc ni ganes de mirar-lo—. Però ni vosaltres ni els seus pares traureu el tema. Queda totalment prohibit parlar sobre la nostra vida amorosa. És un sopar de negocis, no? —Assenteix amb el cap—. Doncs parlareu d'això, de negocis. I quan m'hagi acabat les postres, m'inventaré qualsevol excusa per marxar i tu em deixaràs, entesos? —li deixo clar.