Sachsenhausen

1 - Sachsenhausen

Fins i tot el fred respecta aquest lloc. Sembla que conegui les atrocitats que s'hi han comés. Només travessar l'enorme portalada que conforma l'entrada ja tenies la sensació que no sortiries pas d'allà, com a mínim en vida.

Una inspiració lenta, estem a vint graus sota zero, no volem que se'ns congelin els pulmons. Amb aquesta inspiració olors. Pots olorar-hi la por i l'horror dels milers d'ànimes humanes que s'hi ha quedat entre aquests murs. Els milers de vides que aquell recinte ha manllevat dels cossos de les seves víctimes, però, per damunt de tot, hi pots distingir el silenci.

El silenci de la tristesa, el silenci de la frustració, de la ira, però si escoltes amb atenció durant una bona estona, quiet, xopant-te del que t'envolta, sense adonar-te'n, somrius. Perquè escoltes un imperceptible silenci d'esperança, esperança vana en els cors dels condemnats, una esperança que els podia mantenir vius fins al moment fatídic.

Mentre viatjo de tronada a Berlin al tren, observant el paisatge enfarinat, intento recordar els rostres dels qui estaven immortalitzats a les fotografies que s'exposaven al museu, i deixo vagar la meva ment imaginant les seves famílies, les seves dones esperant despertes fins tard perquè els seus marits no tornaven a casa, l'agonia dels seus fills en adonar-se'n, molt abans que la mare, que el seu pare no tornaria, perquè a l'escola era estrany que el teu pare encara estigués a casa. M'imagino la ira que de mica en mica els hi va anar omplint el cor, una ira sòrdida, esmolada com navalles d'afaitar. La resignació pel pas dels dies, de les setmanes, dels mesos, temps que va fent créixer l'oblit dins d'ells, un oblit que pels fills suposaria oblidar-se dels ulls, del somriure i de la veu dels contes explicats abans d'anar a dormir. Un oblit que per la mare suposaria haver d'esforçar-se per recordar. Recordar els seus petons, les seves carícies i les seves paraules d'amor a cau d'orella de les nits d'hivern davant la llar. Suposo que tot això passava en el moment que també els venien a buscar a ells, braçalet al braç i guiats cap al tren.

Intento evitar-ho, però acabo pensant en el patiment del pare, no per la seva vida, sinó per ells, per aquelles persones amb qui volia continuar la vida, per aquells fills a qui volia deixar un món d'oportunitats, no para de repetir-se si us plau, que no els passi res. Vuit mots que se l'hi graven per la força a la ment, les úniques que articulen els seus llavis gastats.

Vull pensar que aquest pare no va acabar trobant-se'ls, que no va haver d'experimentar el veure'ls amb ell, aquí a Sachsenhausen, que no els va veure desaparèixer.

Espero i desitjo que fos un dels supervivents d'aquest immens triangle de l'horror, però sé que aquí era més comú quedar-s'hi que no sortir-hi.

Quan ja m'encaminava cap a la sortida del camp de concentració, me n'adono que en tots els racons hi era palpable la mort, hi eren palpables els horrors i s'hi podia tastar la sang i l'olor de cremat.

Ara al tren m'he aïllat tant com he pogut dels companys de classe. S'ha posat de moda una cançó que diu no se què d'una noia a qui li agrada el "bate del pelotero" i com no cridàvem prou l'atenció, han decidit posar-la a tot volum al mòbil.

M'he assegut sol en uns seients de quatre, al costat de la finestra, el tren va quasi buit direcció a la gran ciutat des de Oranienburg, el poble al nord de Berlín on hem anat a visitar el camp de concentració. Tinc la llibreta a les mans mentre escric el torrent de pensaments que se'm desplaça desbocat per dins del cervell. Al grupet de quatre de la meva esquerra me n'adono que la professora que s'ha vist obligada a acompanyar-nos em mira i se li dibuixa un somriure de comprensió. Jo aixeco les espatlles corresponent-li amb un somriure, deixant entendre que suposo que és normal per un grup de post adolescents cridar l'atenció com ho fem.

Ara al tren, m'he aïllat tant com he pogut dels companys de classe. S'ha posat de moda una cançó que diu no se què d'una noia a qui li agrada el "bate del pelotero" i com no cridàvem prou l'atenció, han decidit posar-la a tot volum al mòbil.