La il·lusió mor en aigües fredes

El poeta va cloure els ulls i va cercar al seu interior. Els sentiments tronaven a les agitades aigües del seu cor. Com transmetre'ls a la ploma? Com transformar-los en paraules, en versos que transmetessin la magnitud de les seves emocions, la brutal punyalada del desamor, les il•lusions ofegades... Oh, sí. Ploma, tinta negra com un mal presagi...

Perquè havia estat amb tinta que havia començat. L'havia coneguda en una botiga. Ell necessitava un nou quadern per a les seves poesies, ella, tinta. Havia sentit el seu comentari a
la dependenta Se m'acaba tan de pressa... és com si me la begués!, i el poeta, que portava un parell de minuts embadalit amb el seu cos perfecte i la seva fosca cabellera, va aprofitar per acostar-se, deixar el quadern al taulell perquè l'hi cobrés la dependenta, i va preguntar a la
noia, que guardava la tinta, si ella també escrivia. La noia li havia somrigut i els seus voluptuosos llavis, pintats de carmesí, s'havien desclòs per respondre afirmativament. Van
sortir de la botiga parlant de literatura. Els seus gustos tenien poc en comú, ella era més vulgar, però ell estava segur que podia convèncer-la perquè canviés. Quan van arribar al final del carrer i la noia va girar en direcció contrària a la seva, el poeta va girar amb ella com si ell també hagués d'anar cap on ella anava. Era tan inusual trobar algú que també escrigués...

En el temps que va trigar a acompanyar-la a casa, el poeta va sentir que aquella trobada inflamava el foc de la creativitat dins seu. Els versos van venir-li a la ment fluids com el raig de les fonts. Havia trobat la seva musa.

El poeta va anar-se'n a dormir amb la dolça veu de la seva musa encara dringant-li a les orelles, la ment plena de versos i fantasies. Era el naixement d'una gran història d'amor, n'estava segur.

Estar enamorat va donar ales a la seva creativitat. Va escriure poemes i poemes en els quals expressava els seus sentiments envers la musa que els havia inspirat.

Van decidir trobar-se. La noia va portar-lo a un petit gorg regat per un rierol. Era un lloc preciós, però la seva musa ho era més encara. Va passar-se hores llegint-li poesies, mostrant-li tot el que ell era. Ella l'havia escoltat embadalida i admirada. Era prou culta per entendre'l, però no tant com ell. Encara havia d'aprendre. Cap problema: ell li havia estat ensenyant.

Van tornar a trobar-se, tot i que els va costar; a ella li costava adaptar-se, pretenia manar. Se l'estimava, és clar, però això no volia dir que hagués de modificar la seva rutina diària per
veure-la. Per senzill que fos, això a ella li costava molt entendre-ho. Abans d'acomiadar-se, el poeta va confessar-li a la seva musa que li tenia el cor robat, que si el corresponia. El cor li anava a mil. S'havia imaginat aquell moment tantes vegades... la
seva reacció emocionada, afalagada. El seu primer petó.

La seva resposta -ho sento, però t'he vist un parell de cops a la vida- va ser com una espasa de glaç que va
colpir-lo amb la força d'una allau. El dolor va florir al seu pit inflamat d'amor.

Atordit, havia acordat seguir sent amics. La seva trobada s'havia acabat després d'això. Ara tronava a peu al poble. Ella s'havia quedat al gorg.

-Maleïda dona d'aigua –va mastegar amb ràbia.

Per què? Per què? Per què havia fet miques el seu cor?

                           😭💔🖋️

El poeta no podia dormir. La llum de la lluna creixent s'escolava per la finestra i el desvetllava. Devia estar la dona d'aigua nedant ara sota aquell radiant somriure? Radiant... Nua...

Si tan sols pogués trobar la manera de convocar-la... sí, sí, ho sabia. S'havia precipitat. No es coneixien. Però l'amor està per sobre d'aquestes coses mundanes, com bé mostren les
llegendes sobre les dones d'aigua deixant el gorg pels seus homes. Potser si l'hi feia veure...