Llongui

17 4 0
                                    

Anar a la clínica veterinària sempre m’agrada molt, em fan sentir com a casa. Fins i tot, hi ha vegades en les quals els meus humans em deixen allà quan han de fer-me alguna prova o intervenció que dura molt. Com podeu observar, tinc més tecles que un piano. Tant la recepcionista com la veterinària, que és amiga dels meus amos, m’estimen molt, i jo també a elles perquè m’acaronen i em donen “premis” de menjar. Jo, a canvi, tracte d’ajudar-les amb els animals nous que arriben nerviosos. Com aquest gosset que ha entrat ara i no deixa d’olorar-ho tot.

—Estigues tranquil que no van a fer-te res dolent —li dic a un cadellet salsitxa que ara gemega al meu costat.

—I això com ho sap vosté? Aquest lloc és nou per a mi i estic molt espantat —respon el gosset.

—Doncs, perquè ja he vingut ací moltes vegades. La veterinària et tractarà molt bé. I, per favor, tracta'm de tu que em fas sentir més major del que ja sóc.

—Tinc por, vull anar amb ma mare —continua ell.

—Vius amb ta mare? Doncs, encara que no ho sàpigues, tens molta sort, no tots els gossets poden dir el mateix.

—Tu no vius amb ta mare? —em pregunta el cadellet estranyat.

—No... —conteste amb un somriure trist.

—Per què? —pregunta ell ja més curiós i confiat.

—T’ho conte si et quedes ací amb mi, ben tranquil, mentre esperes que et criden, entesos? —li dic.

—D’acord —diu tombant-se al meu costat.

—Vaig nàixer en un poble de Navarra, al costat de França. Es diu Zugarramurdi i és molt conegut perquè fa molts anys perseguiren i, fins i tot, cremaren a algunes persones acusades de bruixeria. Els humans fan coses molt estranyes. Encara que jo no estic per a parlar molt, ara que estic una mica cega, de tant en tant em dóna per lladrar a roques o plantes perquè m’espante. Bé, per on anava, ja sé, el poble on vaig nàixer. En Zugarramurdi plou molt i tot és de color verd. Hi ha molts prats i els humans es dediquen a la ramaderia, a criar ovelles. Així doncs, jo nasquí en una granja. Els gossos som molt importants en eixes granges perquè ajudem els humans a tindre controlades a les ovelles. I no et penses que és senzill. Les ovelles són l’animal més espantadís del món. Qualsevol soroll fa que es posen a córrer sense cap mena de trellat i el gos de la granja és l’encarregat de tornar a agrupar-les. A mi m’encisava acompanyar a ma mare al prat a cuidar les ovelles. M’ho passava molt bé corrent entre elles, encara que a soles era un cadellet com tu i no podia ajudar molt.

—I com es deia ta mare? A la meua li diuen Boti, de botifarra i a mi Llongui, de llonganissa —diu movent la cua divertit.

—Es deia Laguna,  vol dir “company” en eusquera. Sempre m’ha semblat un nom molt bonic el de ma mare.

—Què és eusquera?

—És la llengua que parlen en Navarra, País Basc i un trosset de França. Els humans tenen moltes llengües, països i fronteres. Discuteixen per tot i els costa molt entendre’s entre ells. En això els gossos els portem molt d’avantatge. El nostre idioma és universal i tots som iguals, per molt que als humans els agrade dividir-nos en races i nacionalitats: buldog anglès i francès, pastor alemany, setter irlandès, husky siberià, gos d’aigua espanyol, ratoner valencià...

—Jo sóc un teckel —m’interromp Llongui.

—De veres? No me n’havia adonat —dic amb ironia.

—Sí, igual que ma mare, tenim pedigrí.

—Maleït pedigrí... Però tu saps que és això?— pregunte.

—No ho sé molt bé, però ma mare diu que és important. Tu tens pedigrí? —pregunta Llongui.

—Jo no, però ma mare si en tenia. Era una border collie, el millor gos pastor. En canvi, mon pare era un gos del carrer, un mestís. El meu color canella l’he tret d’ell. De ma mare sols he heretat el pèl un poc més llarg i el color blanc de la cua i les potes.

—Són gracioses les teues potes, sembla que portes calces —riu Llongui—. Què va passar amb els teus pares?

—Mon pare era un gos salvatge, del carrer. Es dedicava a recórrer el poble de dalt a baix, a la recerca de menjar. Pocs eren els veïns que l´ajudaven. No volien gossos vagabunds. Un dia passà per la granja on vivia ma mare. Ella el va veure tan prim i necessitat que li va obrir la tanca del seu prat i va compartir el pinso i l’aigua amb ell. L’endemà, mon pare va tornar amb un regal per a ma mare, un fèmur de cérvol que havia trobat pel bosc. No era res de l’altre món, però a ella li va agradar molt. Des d’eixe moment, mon pare començà a anar cada dia a veure-la i sorgí l’amor. Al cap d’un temps, ma mare es va quedar embarassada. Quan l’humà de la granja ho descobrí, va fer tot el possible per mantindre mon pare allunyat d’ella, l'amenaçava amb l’escopeta si s’apropava a la granja, fins i tot pegava tirs a l’aire per espantar-lo. Finalment, mon pare deixà de vindre. I poc després vaig nàixer jo.

—Aleshores, no vas conéixer ton pare? Jo tampoc l’he conegut —diu Llongui posant-se un poc trist.

—No, però almenys, el poc temps que puc recordar que passí amb ma mare, vaig ser molt feliç. Em van separar d’ella, si fa no fa, amb la mateixa edat que tu tens ara. Tindria uns quants mesos perquè a l’any no havia arribat encara. I tot va ser culpa del maleït pedigrí. L’humà de la granja, tenia pensat fer negoci amb ma mare, ajuntant-la amb algun mascle de border collie i tenint cadellets per poder vendre o que ajudaren en la granja. Jo no li servia perquè no era de raça pura, no era un autèntic gos pastor.  Així doncs, em va regalar a un altre home que hi vivia per la zona. Tinc gravats els lladrucs de ma mare quan em ficaren dins d’aquell cotxe. L’hagueren de tancar perquè no poguera evitar que se’m dugueren.

—Quina història més trista, ho sent molt —em consola Llongui.

—No patisques, després millora —dic fent-li l’ullet—. Al cap i a la fi, en aquella granja l’humà no em volia. En canvi, després d’aquell viatge en cotxe, vaig descobrir que no tots els humans eren iguals. I per fi vaig tindre nom, un nom encara més bonic que el de la meua mare.

—És veritat! No m’has dit com et diuen!

—Tampoc m’ho has preguntat, Llongui. Però no passa res, em diuen Dena.

—Dena... És un diminutiu? Ve d’altra paraula? —pregunta Llongui.

—En realitat no, però és també una història interessant. Té a veure amb la meua nova vida després de la granja. Ja t’ho contaré si ens trobem un altre dia. Ara has de passar a la consulta amb la veterinària. Estàs més tranquil?

—Crec que sí, moltes gràcies! Adéu! —diu Llongui llepant-me el musell abans d’entrar dins amb la seua ama.

Tot per DenaWhere stories live. Discover now