Mar de Records (XXXVIII Mostra Literària del Maresme)

Mar de Records

XXXVIII Mostra Literària del Maresme

Gènere: distopia

Tornava a casa meva de treballar a les 17:30, com sempre. Em vaig endinsar pels foscos carrers del Trastós, el barri més pobre de la Barcelona del 2070. Vaig avançar per l'estret i sinuós carrer i vaig trencar cap a la dreta a l'última bifurcació. Un cop superat l'obstacle, vaig poder obrir la porta de l'escala del meu bloc i vaig pujar, notablement cansat, cap al meu pis, un setè.

Estava prenent-me un cafè assegut a la meva habitació, davant de la finestra, des d'on es podia veure un petit tros del mar Mediterrani. Vaig fixar-me en la foto que sempre hi tenia allà: els meus pares somrient i sostenint-me en braços quan jo era un nadó. Tots aquests records em cobrien amb una trista nostàlgia. El mar Mediterrani que s'estenia fins a l'infinit, resultava un espectacle preciós quan la tènue llum del crepuscle s'hi banyava, encara que l'edifici que tenia al davant me'l tapés gairebé tot. Era preciós, sí... Però no podia treure'm del cap aquells terribles records. No podia fer com si res, ni oblidar que en aquelles aigües hi havien perdut la vida les úniques persones que estimava. I que, amb tot un seguit de catàstrofes, m'havia quedat sol, amb un vague record de quan els temps eren millors.

Tot va començar el 26 de juliol del 2052, jo tenia deu anys i vivia amb els meus pares en un poble costaner, ho recordo perfectament. Havien avisat per les notícies del fet que els Pols, tant el Nord com el Sud, havien arribat a nivells crítics de descongelació, i que les pròximes setmanes havíem d'estar alerta per les possibles inundacions que hi podia haver a tot el món. Nosaltres, que vivíem en una casa a primera línia de costa, podíem quedar greument afectats en aquest cas.

Per això, juntament amb el veïnat, vam fer una espècie de barricada i fossats per poder estar previnguts si pujava molt el nivell, que segur que ho faria. Jo no estava segur de que servissin per a res, totes aquelles construccions improvisades que fèiem, però vaig decidir contribuir-hi, ja que no tenia res més a fer.

Van passar dues setmanes llargues i res no va ocórrer, i part dels veïns van abaixar la guàrdia.

Però llavors, cap a la meitat de la tercera setmana després de l'avís, una part immensa del Pol Nord es va desfer completament en un tancar i obrir d'ulls. I tot va passar mentre dormíem. El nivell de l'aigua va pujar precipitadament, fins a cobrir tota la costa. Llavors, es va començar a escolar per la porta de casa, segurament les barricades no van servir de res. Quan vaig sentir el primer crit d'alerta, ja era massa tard per als meus pares. Jo em vaig aixecar, alarmat per tanta cridòria, i em vaig disposar a baixar on hi havia l'habitació dels meus pares.

Vaig avançar pel passadís a les palpentes, perquè no anava la llum, però quan vaig posar un peu a les escales em vaig horroritzar. Vaig retirar la cama de l'aigua ràpidament, però la sabatilla s'hi va quedar. Què era tot allò? On era la sala d'estar? Sota l'aigua, em vaig contestar. I l'habitació dels meus pares també. Vaig acostar-me a una finestra i vaig mirar l'exterior. Semblava un somni. El mar, ara, feia semblar que visqués en una casa flotant en el Mediterrani, i la llum de la Lluna donava un aspecte molt sinistre a l'ambient. Vaig mirar desesperat cap als altres veïns. Ells havien tingut més sort. La nostra casa quedava uns metres més avall que la seva. Vaig sortir per la finestra, amb una por immensa, i gairebé amb llàgrimes als ulls, vaig arribar nedant fins al lloc on encara es podia caminar per la terra. Una veïna meva, la senyora Audrey, em va veure, i va avançar cap a mi preocupada.

Li vaig preguntar immediatament si havia vist els meus pares. Ella em va dir que no, i al cap d'uns segons de pensar-s'ho, em va abraçar, estrenyent-me fortament entre els seus braços, donant-me copets a l'esquena. Tot seguit, vaig girar cua i em vaig dirigir nedant cap a casa meva de nou, a la meva habitació, on vaig deixar que les llàgrimes que havia estat reprimint tota l'estona llisquéssin lliurement pel meu rostre durant tota la nit.