Vaig fixar-me en la foto que sempre hi tenia allà: els meus pares somrient i sostenint-me en braços quan jo era un nadó. Tots aquests records em cobrien amb una trista nostàlgia. El mar Mediterrani que s'estenia fins a l'infinit, resultava un espectacle preciós quan la tènue llum del crepuscle s'hi banyava, encara que l'edifici que tenia al davant me'l tapés gairebé tot. Era preciós, sí... Però no podia treure'm del cap aquells terribles records. No podia fer com si res, ni oblidar que en aquelles aigües hi havien perdut la vida les úniques persones que estimava. I que, amb tot un seguit de catàstrofes, m'havia quedat sol, amb un vague record de quan els temps eren millors... Aquest relat va quedar segon a la XXXVIII Mòstra Literària de Montgat, i semifinalista al del Maresme. Espero que us agradi! :)