Colliure, Febrer de 1939.
T'escric des del meu exili físic i mental. Físic perquè he hagut de fugir amb la meva família a França amb l'entrada de la insurrecció a Catalunya. Mental perquè no sé en què m'he convertit, només sé que no sóc el mateix d'abans. Suposo que mai rebràs aquesta carta, en primer lloc perquè no sóc capaç d'enviar-te-la, i en segon, perquè no sé on estàs, ni tan sols sé si encara estàs...
No és fàcil la vida al camp de refugiats. El menjar cada vegada escasseja més, l'aigua que ens donen per beure dubto que sigui potable, i l'estança... He vist abocadors més nets. Veig morir gent totes les setmanes; sempre hi ha algú que és derrotat per la fam o les epidèmies que provoquen aquesta falta d'higiene.
Fa poc més de dues setmanes va arribar una gran multitud de gent al camp. Sembla ser que Barcelona ha caigut definitivament, per lo que moltes famílies s'han vist obligades a fugir com vam fer nosaltres. Moltes d'elles han arribat, però n'hi ha hagut d'altres que han estat capturades i afusellades al intentar travessar els Pirineus. Aquesta guerra ja estava perduda des de que va començar; en qüestió de setmanes se'ns haurà acabat la llibertat.
Crec que encara no m'he fet la idea de que no tornaré a la que va ser la meva casa durant els meus devuit anys de vida. No tornaré a la terra que em va veure néixer i tan bé em va acollir. No tornaré a passejar entre els carrers del meu poble; Cadaqués, envoltat sempre d'infinites cases blanques, que eren els vigilants del Mediterrani. No tornaré a trepitjar la platja d'arena blanca ni a submergir-me en les profunditats d'aquell paradís marí, tan viu, tan colorit. Tampoc tornaré a tombar-me sota el mant d'estrelles amb el so de les onades de fons, mirant al cel fins quedar-me adormit. Però sobretot, del que encara no m'he fet idea, és de que no tornaré a fer totes aquestes coses amb tú. Si tot això ja era especial abans de conèixer-te, després va convertir-se en una cosa única.
Mai oblidaré l'estiu en el que et vaig conèixer. Quedàvem sempre a la nit, pocs sospirs després de que el teu pare apagués l'últim llum de la casa. Sorties per la finestra de la habitació que comparties amb les teves germanes petites i baixaves el carrer descalça fins arribar al primer fanal de la platja, on jo t'esperava impacient. Em regalaves el petó més dolç que una persona pot rebre just al veure'm i de seguida m'agafaves la mà per anar al nostre petit paradís. Era una caleta que estava darrera les darreres barques amarrades a la platja, protegida dels vents tan forts que solien afectar a aquella zona. Quan arribàvem, ens asseiem just a la vorera entre l'arena seca i humida i començàvem a contar-nos el dia. Moltes vegades, no sé com, acabàvem fent reflexions filosòfiques mentre miràvem el cel. "Creus que hi ha vida allà dalt?" Et vaig preguntar una vegada després d'un llarg silenci. "Sí, hi ha d'haver algú que es meravelli amb les nostres creacions i senti vergonya dels nostres desastres, a part de nosaltres." Tenies respostes tan bones per a tot... M'encantava escoltar-te. Després de parlar, solíem tombar-nos una mica més endins, abraçats en silenci durant una bona estona fins que algú es llençava a per els llavis de l'altre. Sempre esperava a que ho fessis tú, encara que poques vegades vaig poder contenir les ganes de demostrar-te tot el meu amor. En un moment donat, separaves els teus llavis lentament dels meus i em miraves amb admiració amb aquells ulls marró clar tan bonics, més brillants que la Lluna que, moltes vegades, ens feia companyia. T'acariciava la galta sense deixar de mirar-te i em deies: "No fugis mai, per favor." Somreia i et contestava amb un "Només si véns amb jo." I tornàvem a besar-nos.
Altres nits, en comptes de parlar, convertíem les paraules en melodia. Jo duia la antiga guitarra que em va regalar el meu avi quan era petit i et cantava les poques cançons que em sabia. També, algun cop, ens vam submergir en aquelles aigües fosques totalment nus, sense separar-nos en cap moment, sense deixar de compartir petons salats, sense deixar de regalar tot l'amor que teníem per l'altre. Al final, sortíem de l'aigua i culminàvem la nit convertint-nos en un sol cos sota gemecs de plaer, encara mullats per les gotes de la mar que s'ajuntaven amb les de suor, fent que acabéssim totalment arrebossats per l'arena de la platja. Tornàvem a casa abans de que es comencés a veure la llum del dia a l'horitzó. Ens acomiadàvem al mateix fanal on havíem quedat i no ens tornàvem a veure fins la nit següent...
...fins que una nit no vas aparèixer. Vaig esperar al fanal durant una bona estona fins que vaig anar a la nostra caleta per veure si, per alguna raó, ja estaves allà. Al no trobar-te, vaig anar inclús a prop de casa teva, que era una de les coses que no havia de fer (per seguretat), però res. Vaig tornar al lloc de sempre i quan va començar a sortir el Sol vaig tornar a casa molt preocupat. "Serà cosa d'un dia", vaig pensar, "aquesta nit vindrà i em contarà què li va passar."
Però aquella nit tampoc vas tornar. Vaig repetir la jugada del dia anterior encara més amoïnat i al matí vaig estar preguntant a la gent del poble si sabien alguna cosa. Ningú va tornar a veure-us, ni a tú ni a la teva família. Encara que durant aquell mes vaig anar totes les nits a esperar-te per si tornaves, cada dia que passava tenia més clar que t'havia perdut per sempre. I així va ser, perquè des de la nostra última nit a la caleta, no he tornat a saber res més de tú.
Va ser una època terrible. No deixava de pensar en tú i en què et podia haver passat per desaparèixer tan ràpid. Plorava quan tornava a la caleta i m'asseia a l'arena, ara totalment sol, recordant tots i cada un dels moments que vam viure durant aquell estiu junts. Altres vegades plorava de ràbia. M'hauria agradat poder acomiadar-me de tú, per un temps o per sempre, però acomiadar-me, i ni això vaig poder. Et culpava al meu pensament per haver fugit sense dir res, però quan reflexionava al cap d'una estona, m'adonava de que probablement no va ser decisió teva; m'estimaves.
I jo, malgrat tot, et segueixo estimant. Mai he estimat a ningú com ho he fet amb tú, Cecilia. Et trobo moltíssim a faltar, no t'imagines quant. El pitjor de tot és aquesta impotència que sento des de fa sis mesos; el voler trobar-te i no poder, el poder oblidar-te i no voler.
L'única vegada que t'he tornat a veure va ser fa poc més d'un mes, als meus somnis. Apareixies una nit a la porta de casa meva a Cadaqués i m'oferies la mà per sortir d'allà i anar al nostre petit paradís, però quan volia agafar-te-la, la teva imatge es dissipava com el fum de les fogueres de la nit de Sant Joan. Tant de bo et torni a trobar, encara t'he de dir un munt de coses, encara ens queda molt per viure...
I tinc esperança. Sóc un noi ple de defectes, però una virtud que sí tinc és que sóc una persona molt optimista. Quan parlo amb els meus amics o amb la meva familia de tú, sempre m'acaben preguntant com pot ser que encara cregui que vagis a tornar. Sempre els hi dono la mateixa resposta:
'Perquè el que vam viure no era tot ni com ho hauríem d'haver viscut.'
