L'ombra del drac

Aquell que esdevindria el cavaller més il·lustre del mil·lenni cavalcava sobre el llom d'un cavall negre, cèlebre i venerat per les grans velocitats que assolia i la incommensurable quantitat de sorra que aixecava al llarg de la seva gran marxa, i amb una mirada de foc hipnòtica capaç d'estremir el cor dels oponents més atrevits.

La seva ajuda, però, no era gratuïta. Allunyada de la vila, aïllada per uns murs amb una alçada prou ciclòpia per a no reconèixer el punt més altiu d'aquests, una dolça princesa havia estat capturada per una bèstia sense ànima i amb un cor i uns pulmons que eren capaços d'alliberar una aïrada flamarada capaç d'incinerar tot el regne amb la mateixa velocitat amb què una pedra de sílex fregada amb una vara d'acer encenien una torxa banyada en oli. I és que era això el que el rei, pare de la princesa, i l'amat príncep amb què aquesta s'havia casat haurien informat a l'atrevit mercenari que galopava sobre el cavall negre perquè l'anés a rescatar a l'allunyada cova fosca a canvi d'un sac ple d'or i el títol de cavaller que li haurien arribat a prometre quan tornés.

El galant i poc honorable combatent havia abandonat el regne i, seguint el riu que desembocava en el llac de l'interior dels seus murs, hauria acabat ascendint una muntanya gegantina amb un cim cobert per una gran càrrega de núvols. La princesa era allà, l'estava esperant.

Bé era cert que no ho hauria arribat mai a dir a ningú, el principal impuls que l'havia acabat portant a una missió tan suïcida com aquella, tanmateix, hauria anat més enllà dels diners i del títol que se li prometia —tot i que no li anava gens malament la recompensa—, i tota l'empenta que el conduïa fins a la seva destinació hauria nascut d'un somni ben peculiar: una veu dolça que plorava, flames barrejades amb crits i inquietants espines punxegudes d'un origen incert però, clarament, tacat de sang. El destí havia reclamat la seva ajuda mentre dormia i, captivat pel que semblava un embruix, l'olor de mort i l'auspici d'un mal proper giraven entorn dels seus pensaments com mai havia arribat a pesar cap altre temor sobre la seva consciència.

Aquell que s'estaria a punt de convertir en cavaller va creuar la gran cortina de núvols, negres en aquell moment, que s'havia format sota el que ell creia que seria el cim de la muntanya, fins que va advertir una gran boca que obria un camí profundament vertiginós, fosc i amb un característic aire calent que deixava veure que aquella cova era l'amagatall de la gran bèstia. Just abans d'encarar-s'hi, va reconèixer el naixement del riu format per allò que semblava un platejat fil d'aigua que aflorava d'una petita roca del costat de l'entrada d'aquella caverna.

Sense ajornar-ho més, a mesura que s'hi aproximava, l'aire esdevenia més calent. Amb una mà aguantava un escut amb una creu roja i amb l'altra, una espasa lluent forjada amb un acer d'orient que prometia unes qualitats úniques.

Finalment, uns crits estridents i capaços de glaçar-li la sang van formar-se a l'interior opac d'aquell indret. Una llum que s'havia format tan sols per un instant va ajudar el mercenari a advertir unes ales descomunals i uns ulls de rèptil que, a mesura que s'acostumava a la foscor, emetien una llum pròpia al costat de les ombres. A la fi, va reconèixer la figura sencera del drac. El monstre encara no l'havia vist fins que, dit i fet, com un animal ferotge, el combatent va llançar-se-li a sobre i, mentre la bèstia intentava treure-se'l amb moviments bruscos de coll, es va aconseguir estabilitzar a l'alçada del seu cap i va acabar enfonsant-li un ull amb l'espasa.

Els crits humans de la princesa, en aquell moment amb els ulls tancats per tal de no veure res del que estigués passant davant dels seus nassos, es van veure coberts pels gemecs enutjats i plens de dolor del drac. Els xiscles a plens pulmons del monstre eren cada cop més forts i, en un moment donat, tot el soroll es va acabar consumint en un cop sec que va fer tremolar el sòl que trepitjaven.

Els ulls de la princesa van brillar quan van veure la ferida profunda enfonsada a la tràquea del monstre oberta fins a l'estómac.

I aquell hauria estat el final feliç que hauria fet esdevenir aquell heroi un cavaller i, fins i tot, un Sant. Però la mirada de la princesa es va tornar fosca quan aquesta es va ajupir al costat de la sang escampada per terra. Va començar a murmurar en veu baixa unes estranyes paraules i, alhora, van arrencar a néixer lentament unes branques cobertes d'espines que van acabar culminant en roses del mateix color vermell que el fluid.

—Sang del dimoni —va aconseguir entendre el salvador. Ell es va acostar i, per influència d'alguna força que desconeixia, es va veure obligat a parar la mà i a agafar una de les roses punxegudes que també el van fer sagnar—. Sang de l'heroi sense cor.

—Què m'estàs fent? —La por que tant l'havia intimidat en un principi acabava de tornar.

La princesa no va respondre, va arrencar una altra rosa i es va obrir un tall a la seva mateixa mà.

—I sang de la fetillera.

—Fetillera?

Finalment, ella el va mirar i va respondre:

—El monstre que tinc per pare m'ha obligat a casar-me a traïció amb un príncep que només sap fer-me mal. Per haver-me ajudat, seràs recompensat amb el perdó de la teva vida miserable. —El cor i els somnis del mercenari es van acabar de trencar del tot.

—Què faràs?

Però no va rebre cap resposta.

La princesa va arrencar els pètals de la tija i els va llançar a l'aire perquè el vent de l'alta muntanya els arrossegués al riu. Aquest va esdevenir de color vermell fins a tocar el llac del poble i l'alçament d'un ciclopi i punxegut roser va fer culminar sobre el regne la mortal, espinosa i sagnant venjança en mans d'aquella que s'hauria acabat convertint en la seva única hereva.