Alan

Epíleg

-Julie-

Ha passat un any des que l'Alan i jo ens vam separar. Durant aquest any, he tornat a ser la Julie d'abans. La Julie negativa, la pessimista, la que tot li sembla malament i la que sempre remuga, la que sempre es queixa del món. Però ara és diferent, ho veig tot encara més negre. No veig esperança en res, no sé què fer amb la meva vida ni a què amb dedicaré, ni a on viuré, ni amb qui.

És curiós, però l'Alan va influir molt en la meva vida. Bé, en aquest any que vam estar junts. El meu segon any d'universitat ha estat molt més dur que el primer. Per què? Perquè l'Alan no hi és. La meva mare es va tranquil·litzar molt quan veia que sortia amb l'Alan, que fèiem coses junts i que, bàsicament, sortia de casa i confiava en algú que no fos la Rose. Ara torna a estar preocupada per mi. Per què? Perquè l'Alan no hi és, i la Rose tampoc. Ara estic completament sola.

El dia que ens vam separar, després de plorar tant, vam entrar a casa i vam seure al sofà amb la meva mare. Quan em vaig calmar, em va preguntar què havia passat, i li vaig explicar tot. Per sorpresa meva, ella també recordava l'Alan. És clar, no havia marxat per voluntat pròpia. La meva mare també es va posar molt trista, però en tot moment em va estar animant, i el meu pare també. Però al final vaig acabar allunyant-me de tothom, com sempre. Sempre que tinc por, que em sento sola, que no confio en ningú, m'allunyo de la gent. Sabeu què? Ara que he descobert què és la felicitat, ja no m'agrada ser així. Però no sé com canviar.

Ara miro enrere i penso que tot era un somni. Sí, va ser com viure dins d'un somni. Un somni massa real per ser un somni. No m'hauria imaginat mai que m'enamoraria tant d'algú. I menys d'algú tan especial com un alienígena, encara que, és clar, jo per l'Alan també dec ser una extraterrestre.

Per què tot s'acaba, en aquest món? Hi ha coses que no haurien d'acabar mai. No podré tornar a estimar ningú mai més de la mateixa manera que estimo l'Alan. Sí, els meus sentiments per ell no han canviat gens ni mica durant aquest any. L'estimo molt.

Ara acabo d'arribar de l'institut i estic estirada al llit, pensant. De sobte sento uns cops a la finestra. M'aixeco amb el cor anant-me a mil. És exactament el que va passar el dia del meu divuitè aniversari, quan vaig veure l'Alan per primera vegada. És possible?

Em quedo glaçada quan veig el que hi ha a l'altra banda de la finestra. És ell. Us ho prometo, és l'Alan. Després d'un any de no veure'l, ha tornat. Dibuixa un somriure amable i torna a donar cops suaus al vidre de la finestra. Reacciono i obro ràpidament.

- No pot ser veritat... – dic.

El primer que fa és fer-me un petó als llavis, un d'aquells petons tan dolços que fa ell. Els trobava tantíssim a faltar...

Després entra per la finestra. Una persona normal hauria entrat per la porta, però l'Alan és així d'especial. Se m'escapa un somriure que fins i tot a mi em sorprèn.

- I aquí estic, altra vegada. – diu, posant-se bé la roba.

Me li apropo lentament i li acaricio una galta amb la mà dreta. Encara no m'ho crec.

- Com... com t'ho has fet?

- És un...

- Secret. No. Saps que odio els secrets, ara?

- Enteeeesos... Doncs bé, ja saps que la meva dimensió està una mica més avançada que la teva. Quan ens vam separar, per estrany que pugui semblar, el meu pare va ajudar-me molt a superar-ho i tot el que havia fet malament quan va morir la meva mare, ho va fer bé ara. No es pot comparar la mort d'algú amb una separació, perquè en un cas és 100% segur que no tornaràs a veure la persona en qüestió, mentre que en l'altre hi ha una petita esperança. Però vam parlar-ho i va quedar tot arreglat. Al principi se'm va fer estrany actuar normal amb ell, però ara ja tenim una relació normal de pare-fill.

- Que bé! Però com t'ho vas fer? El teu pare et va ajudar?

- Exacte. Hi ha un vincle estrany que connecta les diferents dimensions que existeixen. El meu pare em va dir que si decidia marxar amb tu, ell trencaria el vincle que m'uneix a la meva dimensió perquè sabia com fer-ho, i així de ben segur que no hi hauria cap manera de tornar. I, a més, el fet que hagi pogut tornar aquí ha estat gràcies a la Ju... bé, a una amiga meva d'allà. Va fer servir el seu rellotge, que encara es podia fer servir a diferència del meu, i en ves de transportar-se ella, va dirigir el rellotge a la meva cara i em va transportar a mi. Ara ella no pot canviar de dimensió, però tampoc ho vol tornar a fer més.

- Buff... és molta informació de cop... però tot això vol dir que et quedes aquí, per sempre?

- Sí.

Li salto al coll de l'alegria i li faig petons per tota la cara, fins que al final recolzo el cap a la seva espatlla i ploro d'alegria.

- Em sap greu que t'hagis hagut d'enamorar d'un alienígena com jo, noieta... t'he portat molts problemes. – em diu.

- No et disculpis. Ets el millor que m'ha passat a la vida.

Abraçada a l'Alan, noto com ha crescut. S'ha fet més alt i el pit se li ha eixamplat, s'ha fet més home. Jo, en canvi, em sento encara més petita al seu costat. Em quedo abraçada a ell, i ell a mi, sentint els seus batecs, la seva respiració pausada i tranquil·la. Amb un to de veu suau, diu:

- T'estimo molt.

I jo, recordant les seves paraules quan va tornar de l'espai-temps i dibuixant un petit somriure mentre tinc els ulls tancats, encara abraçant-lo, li contesto:

- Jo també t'estimo d'una manera impossible d'expressar. T'hauràs de conformar amb què et digui que simplement t'estimo.