Per primer cop en la vida, m'he quedat sense paraules. No sé definir-te, no sé explicar-te, no sé qui ets, ni com et puc conèixer. Per primer cop sento el que és estar amb algú que conec, però alhora desconec, i és terrorífic.
Tot en aquest món, el que sorgia entre tu i jo, s'ha trastocat en un segon, i fins i tot, sembla que ha començat a donar voltes en sentit contrari. Sembla que, en un segon, de tot vàrem ser res, i jo no podia aturar-ho.
En un segon, un mortífer i tortuós segon, els teus ulls han deixat de mirar-me, les teves mans han deixat de tocar-me, i la teva veu ha deixat de dir-me allò que tant m'agradava escoltar. Pot ser, vaig cometre errors, potser els vas cometre tu, o pots ser va ser la vida, dient, que tot s'acaba.
En un segon, vas deixar d'estimar-me. I ara carrego la condemna de veure't tractar a algú que no soc jo, de la manera que encara desitjo que em tractis. Pot ser, ja no és por, la por de perdre't, sinó que és el rancor, és l'enveja, i la pena de veure't marxar.
Potser, aquell segon, va ser solament quan em vaig adonar que tastaves allunyant, però feia temps que havies emprès un altre camí. I en un altre segon, em vaig adonar que jo no podia fer res, que a poc a poc, a mesura que avançaven les agulles del rellotge, tu ja havies pres una decisió, i ara em tocava acceptar-la.
En algun moment, vaig sentir que m'havia quedat enrere, a l'espera d'un nou tren en una estació abandonada. La veritat és que mai vaig baixar del tren, pot ser, solament, en algun moment, en algun segon, els nostres vagons varen separar-se, i vàrem seguir la seva marxa cap a dos llocs diferents.
12/12/2022
