Ares & Aisha

PAS A PAS (estem fets de cançons)

(Gettin’ away with it)

Ares:

Devia de ser un vespre de dimecres i tornava cap a casa després de passar la tarda treballant en un projecte en que ens havíem endinsat amb el Martí, últimament una de les poques coses que em motiva. 

Per cert, us he dit que em dic Ares? Em dic Ares, tinc 38 anys i fa massa temps que la vida no em sorprèn…

(Música ligera)

Aisha:

Hola, em dic Aisha, tinc 32 anys i fa temps que la vida no em sorprén…                     

Últimament no faig més que anar de casa a la feina i poc que quedem amb les amigues hem passat de parlar  d’on sortir a cremar la nit a parlar de nits eternes sense dormir, farinetes i bolquers... en quin moment m’he convertit en la única que no l’ha despertat el rellotge biològic i no té pressa per ser mare... 

A vegades em sento tant fora de tot! 

Ares:

Hola? Us he explicat que visc a Vilanova? En un petit pis amb el meu cosí Jonatan a la Plaça Lledoners. M’encanta el meu barri: els seus bars, la seva gent i fer vida al carrer ... però fa un temps que la colla s’ha dispersat i em sento fora de tot.

En Joan, des de que han sigut pares amb la Núria, els han canviat els horaris i rarament es deixen veure els vespres per la plaça. La Maria des de que va conèixer el Joel s’han instal·lat a Calafell i el Toni, bé... el Toni es passa la vida viatjant per feina i si el veus un parell de cops l’any pel barri, pots donar gràcies.                                                  Entenc que la vida són etapes i cadascú està en el seu moment però així com abans era un Mr. Wonderful en que tot m’estava bé i m’enamora  del simple fet de veure sortir el sol per la finestra en un matí de de juny, ara em sento estancat. 

De debò era això el que en diuen fer-se gran? Venga ya… quina mandra! 

(Quiereme mucho)

Aisha:

Us he parlat del Lluís? la meva parella… 

Portem 5 anys junts i encara que els anys han apagat una mica la passió inicial, hem après a estimar-nos i és la persona que millor em coneix i amb qui més he connectat mai. 

Ens vam conèixer farà uns 6 anys i al principi em semblava graciós però no li trobava res que m’atragués per sobre dels altres.

Va ser una tarda a la Plaça  Gran que va canviar tot. 

En aquella època quedava sovint amb la Vane ja que teníem un grup de música i cantàvem plegades però un cop més em va deixar penjada. El Lluís se'm va apropar i em va dir:

 -què, ja t’ha deixat penjada la Vane un altre cop? no veus que va a la seva… has de fer-te respectar… 

Per cert, vols venir a fer un gelat?

Però què s’ha cregut aquest parguela! . Què em  em falta carrer? …. serà idiota! 

Com podeu intuir, no vaig anar a fer el gelat amb ell per dignitat, però passades dues setmanes havia deixat d’anar amb la Vane i començàvem a sortir.

Compartiem l’amor per la música, connectàvem com mai havia connectat amb ningú i ens enteníem amb una sola mirada. Per primera vegada trobava algú amb qui podia ser jo mateixa.

Ares:

Us he parlat de la Laura? Una noia bonica, exuberant i amb un encant que deixa petjada allà per on passa. Fa molts anys que ens coneixem, i encara que la vida ens ha anat creuant, o teníem parella o simplement  no era el nostre moment, fins ara.