L'Historia d'una bruixa (TERMINADA)

L'Historia d'una bruixa

La Sílvia és una noia solitària, amb grans idees i de pensament lliure. Amant dels llibres i la tranquil·litat del bosc.

Les altres noies del poble, embotides en els seus vestits elegants i rodejades de nois, solen riure's d'ella. Però amb el seu simple vestit i uns quants llibres ni tan sols se les mira.

Bruixa, extravagant, filla del diable, monstre,... li han dit de tot. Fins i tot, corre el rumor de que hi ha algun caçador de bruixes que va darrera d'ella. Però ella mai ha sigut de rumors i, potser, aquest ha estat un dels seus majors errors. Amb tan sols quinze anys d'edat ja se'n parla massa d'ella entre caçadors.

Una noia molt rebel, amb ànsies de llibertat, intel·ligent, amant del bosc, els llibres i la soledat. En definitiva, una bruixa en condicions, una verdadera filla del diable.

Gairebé era de nit quan van arribar tres homes al poble. En aquell moment, la Sílvia es trobava al bosc. Fins i tot allà es podia notar l'arribada dels tres homes. L'ambient es va tornar molt humit, més aviat fred i, a cada gest, s'aixecava més vent.

Es va incorporar, va agafar el seu llibre i, ràpidament, es va dirigir a casa seva. Coneixia el camí de memòria, tant que podia fer-lo amb els ulls tancats. Però, aquell dia, va ser diferent. A l'arribar al poble ja s'havia fet de nit i, en un dels carrerons, es va trobar amb un dels nouvinguts que li barrava el pas, així que va decidir retrocedir per agafar un altre camí, però l'altre home li tapava la sortida.

Una veu aguda, creguda i massa coneguda va ressonar entre les parets del petit carreró estret:

- No et vaig dir que acabarien venint a per tu?- Digué amb to burleta una noia per darrere d'un dels dos homes.

- Potser m'ho vas dir un d'aquells dies en que decideixo que no val la pena escoltar-vos ni a tu ni a les teves amigues..., ah!, no!, que això passa sempre!

Només dir això es va impulsar en una de les parets del carreró, saltant d'una banda a

l'altre fins que va arribar a la teulada de la casa del costat. Ràpidament va començar a córrer saltant de casa en casa fins al carrer del mercat, a on va baixar per una heura fins a terra i d'allà va córrer fins a casa.

A l'arribar es va adonar que algunes coses havien canviat de lloc des d'aquell matí. Llavors, va sentir uns sorolls provinents del pis de dalt. Així que es va amagar al menjador darrera d'una cortina just quan el soroll de les passes va parar al seu costat.

- Aquí no hi és- va dir algú al costat de la cortina.

- Ja ho veig, però no podem tornar amb les mans buides- va dir una altra veu.

- Qui hi ha?!- va preguntar una de les veus d'abans.

- Enretira la cortina i ho sabràs...- va respondre una nova veu gèlida-ment.

«Què podia fer?, estaven a punt de trobar-la!!!»

Al enretirar la cortina.

- Ja et tinc nena del dimoni!!!

- No!, deixa'm anar!!!

- Però mireu qui tenim aquí, si és la bruixeta que estàvem buscant.

- No sóc cap bruixa, les bruixes no existeixen!!!

Un cop lligada, els tres homes es van asseure al menjador i la Sílvia va aprofitar aquell moment de distracció per deslligar-se les cordes dels peus.

Un cop deslligada, va començar a gatejar cap al rebedor mentre dos dels homes dormien i l'altre passejava per la casa amunt i avall. De cop i volta;

- Intentant escapar?- va dir l'home de la veu gèlida agafant-la per la llarga cabellera negra.

- Deixi'm anar!!!- va començar a cridar la Sílvia donant puntades a tort i a dret.

- Estigues tranquil·la i gaudeix del teu últim dia de vida, demà per la nit et penjaran de la forca- va dir amb una mirada psicòpata brillant en els seus ulls.

Llavors va arrossegar la Sílvia fins la sala d'estar i la va llençar contra la paret amb tanta força que, d'haver estat un sac de llana hauria tornat fins al lloc des del que l'havien llençat. Es va quedar estabornida contra el terra intentant retenir les llàgrimes que estaven a punt de brollar dels seus ulls. No anava a plorar de dolor, sinó de ràbia.

0Es va passar tot el dia ideant un pla de com sortir-se'n d'aquella mala passada del destí i, un cop va arribar a la fi del seu últim dia, el va posar en marxa.

- Bruixeta, ja s'acaben els teus dies de mal auguri. Ara podràs retrobar-te amb el teu pare a l'infern!!!- va dir l'home de mirada psicòpata esclafint a riure mentre arrossegava la Sílvia estirant-la pels cabells.

Un cop a la plaça del mercat, amb la corda al voltant del coll i les seves mans aferrant-s'hi amb força.

- Sílvia de Cardós, se t'acusa de bruixeria, i la sentència dictada pels Senyors feudals del Pallars és que avui, dia 20 de maig de l'any 1621 del Nostre Senyor, pengis de la forca fins a morir.

- Quines proves teniu?!- va cridar la Sílvia intentant guanyar temps mentre movia agitadament les mans per sobre la corda.

- Té la marca del diable, els ulls del color taronja de l'infern!- va cridar algú.

«També podrien pensar que simplement són de color mel» va pensar ella.

- D'estar sempre sola al bosc, llegint i no pensar en buscar marit!...

- Aquestes acusacions no tenen sentit!, només perquè sàpiga fer servir el cap no se'm pot matar!!!- va reclamar la Sílvia.

- Prou!, pengeu-la!!!

Aquell va ser un moment decisiu, el moment que havia estat esperant la Sílvia. Havia guanyat prou temps per posar en pràctica el seu pla.

Van retirar el terra en el que es recolzava i la Sílvia va lliscar per la corda fins tocar el terra. La tensió final de la corda havia acabat per desfer el nus tal com ella havia previst. Un cop a terra, va sortir corrents mentre la multitud es quedava atònita, li havien deixat el temps suficient per deslligar la corda que anava a acabar amb la seva vida.

No la van poder matar mai, ella va seguir sent lliure, encara que l'home dels ulls foscos la va buscar per anys. Però encara que ell s'inventés mil plans, ella sempre anava una passa per davant.