Les mans de l'àvia

Les mans de l’àvia fan voltar el cub de rubik aleatòriament mentre li faig un petó a la galta i sec al seu costat.

No vinc a veure-la tant sovint com voldria però avui m’hi he apropat. Té 93 anys i encara que no surt gaire perquè li fallen les cames i té por a caure, té el cap molt clar.

La meva àvia s’ha passat la vida cosint, fent punt i amb els anys, els dits se li han engarrotat i no li responen sempre.

Li vaig regalar el cub de rubik a proposat seva, en caure-li algun got o plat recollint la taula i veure que no podia tancar la mà completament.

Els seus dits segueixen imparables fent girar el cub mentre em pregunta per l’avi que cuido i com va amb la Montse. Fa una estona ha vingut la mare a portar-li crema de carbassó, l’ha vist cansada.

No sé com, per enèsima vegada tornem a parlar dels seus pares, el seu avi, la infància de la mare i els tiets i de com els va canviar la vida a ella i l’avi aquella tardor del 50 en que baixaven a l’andana de l’estació de França per a cuidar de la sogra Lucía.

Hauré escoltat la història mil vegades però no me’n canso mai.