El meu mestre de biologia ha mort

ARRIBA UN PAQUET

Emily

Avui quan m'he despertat he recordat tot el que va passar ahir. He esclatat a plorar.

Recordo perfectament el moment en què em vaig trobar el cos d'en Lennie, recolzat sobre el seu escriptori, sense moure's. Portava una camisa blanca i una jaqueta de color beix, on ressaltaven les taques fosques de sang que tenia al pit.

He intentat apartar aquelles imatges de la meva ment, però no cedien i m'obligaven a seguir lamentant-me. Finalment una trucada d'en Ben (quina sort de tenir-lo de parella, en moments tan difícils), m'ha distret d'aquests pensaments. Sentir la seva veu m'ha reconfortat molt:

-Hola Emily -m'ha saludat.

-Ben, ets tu?

-Sí. Estàs plorant? -m'ha preguntat, una mica alterat. -És pel que et va passar ahir?

-Sí. Com ho saps?

-Ah! M'ho... m'ho va explicar un amic ahir a la nit. -Sort que no li he hagut d'explicar tot jo, no hagués estat capaç de tornar a reviure-ho. -Vols que vingui a casa teva? No sembla que et trobis gaire bé...

He pensat que m'aniria bé parlar amb algú per distreure'm. -Sí, si no et fa res. Tinc ganes de veure't.

-D'acord. Fins ara, doncs.

Alicia

No puc més. No puc continuar com si no sabés res del que ha passat. No em puc imaginar fent vida normal, aixecant-me del llit i preparant-me una tassa de cafè, com cada dia, perquè avui no és un dia qualsevol.

Avui hauria d'anar a la universitat, i allà hi haurien els policies, intentant esbrinar un cas del qual ja sé la solució. Jo hauria de fer veure que no en sé res, que em ve de nou. Hauria de cobrir els meus amics i a mi, com quan fèiem gamberrades a l'institut. Però no ho penso fer. Aquesta vegada no hem pintat una paret, no hem fet guixades als lavabos. Hem venut medicaments il·legals, i per adobar-ho, han matat un home. Avui m'aixecaré i aniré a la comissaria. Això ha arribat massa lluny. Delataré als meus amics i em delataré a mi. Potser si confesso, em cauran menys anys de presó, vés a saber.

També li he de donar l'oportunitat de confessar a en John, al cap i a la fi ell tampoc volia matar en Lennie. L'he de trucar. -Aquests han estat els primers pensaments que he tingut aquest matí, i tenia raó com a mínim en un aspecte; avui no ha estat un dia normal.

-Hola?

-Hola John, sóc l'Alicia.

-Ah, Com... com estàs?

-Bé. Penso confessar. Avui mateix hi vaig. -He volgut ser ràpida i clara.

-D'acord. Jo també vindré. De fet, l'Emily sap tot el que va passar.

-Què? Per què li has explicat? No creus que hauria d'haver estat en Ben el que l'assabentés de tot això?

-Tranquil·la, no li vaig dir noms. A més, no ens coneixem gaire, crec que no em va reconèixer. Però crec que havia de saber el que havia passat, al cap i a la fi, ara ella també hi està involucrada.

-D'acord... -No crec que hagi estat gaire bona idea de part seva.

-Doncs ens veiem avui a la comissaria?

-Sí. Et va bé d'aquí a una hora? A les nou i mitja.

-Sí. Perfecte. Fins ara.

Al cap d'una estona, quan he obert la porta per sortir, m'he trobat en Dylan esperant-me just davant de casa meva. M'ha empès cap a dins de l'edifici i ha tancat la porta.

John

Quan he arribat a la comissaria no he trobat a l'Alicia allà. M'ha semblat estrany, ella sempre és molt puntual, però no m'he preocupat massa, he pensat que devia estar trasbalsada per tot el que havia passat.

Ha començat a ploure, així que he obert el paraigües. M'he quedat com hipnotitzat amb la pluja, i quan he mirat l'hora he vist que ja havia passat mitja hora. He començat a inquietar-me, no podia ser que m'hagués deixat plantat d'aquella manera, devia ser que li havia passat alguna cosa. Així que m'he disposat a trucar-la. Però quan ha contestat, no ha estat ella la que ha parlat;

-Hola Alicia, ja sóc a la comissaria. No véns?

-Hola John.

-Dylan? Ets tu? Què fas amb el mòbil de l'Alicia?! -No m'ho podia creure. L'Alicia estava amb en Dylan? O era en Dylan que li havia pres el mòbil? No entenia res.

-Vés a casa teva. Tens un paquet a la bústia. Quan l'obris sabràs què li ha passat a l'Alicia. -i seguidament ha penjat. Parlava com si fos un joc de nens.

M'he dirigit cap al meu pis, tan atent al que li podia haver passat que he oblidat totalment el motiu pel qual estava a la comissaria.

Quan he arribat a casa estava totalment xop. He obert la bústia, he agafat el paquet que hi havia dins, que era de la mida d'un llibre gruixut, i he pujat al meu pis. L'he obert, i se m'ha tallat la respiració. Al principi no he distingit el que contenia, però de seguida he vist clarament que era una de les mans de l'Alicia, amputada amb un tall net i fi al canell. Encara tenia el seu anell al dit anular. El color fosc de la sang, que es removia a causa de la meva tremolor, destacava en contrast amb la pell pàl·lida de la mà de l'Alicia. M'he començat a marejar, he apartat la vista d'aquell membre, intentant pensar amb el cap fred. He agafat la nota que venia amb el paquet, i l'he llegit:

Hola John,

Com has pogut comprovar, l'Alicia és morta. Si no vols que mori ningú més, vull que se t'esborri totalment la idea de delatar-nos.

Si confesses, morirà la teva germana Eva.

Espero que prenguis l decisió correcta,

Dylan

Els ulls se m'han omplert de llàgrimes, i el llavi m'ha començat a tremolar. Estava horroritzat, enfurismat, dèbil. Les cames se m'han afeblit i he caigut a terra, amb impotència, plorant a sanglotades.

Ben

Avui he passat el dia a casa l'Emily, amb ella. Està destrossada i commoguda pel que ha passat, però també està decididíssima sobre el que vol fer; diu que ha d'esbrinar qui ha estat el que li ha fet això a en Lennie.

Jo no he tingut cap més remei que intentar treure-li del cap aquella idea, mentint-la, enganyant-la. Crec que no podré seguir molt més temps així.

Emily

Recordo perfectament el moment en què em vaig trobar el cos d'en Lennie, recolzat sobre el seu escriptori, sense moure's. Portava una camisa blanca i una jaqueta de color beix, on ressaltaven les taques fosques de sang que tenia al pit.