Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA A- MÉS FORTA QUE NINGÚ

Un dia més m'alço i intento agafar forces d'allí on puc. Saber que m'he d'aixecar i anar cap a l'institut em resulta molt difícil. Sentir aquelles paraules, aquelles burles, aquells insults és realment complicat...

De camí a l'escola penso: què em faran avui? M'empenyeran? Em pegaran? Em llançaran al terra?

Ring. El famós soroll sona a les vuit i mitja. Surto del meu amagatall i espero a que no hi hagi molta gent. Entro amb rapidesa i corro fins la meva aula. La meva aula és dalt de tot i tinc la mala sort que tinc que creuar tot l'institut fins arribar.

Mentre munto atemorida vaig mirant per tot arreu si trobo el grupet de la Sònia.

Que estrany, no estan.

Per fi arribo a classe i m'assec al meu lloc. Al fons de la classe mai s'asseu ningú, així que estic sola a un extrem. Ho tinc prou controlat, tots estan jugant, no tinc perill.

De sobte veig que venen cap a mi la Sílvia i l'Aina.

―Hola, tu ―em diu la Sílvia amb un to de burla.

―Hola ―dic jo baixant el cap.

―Et penses que t'anaves a lliurar avui? ―em diu l'Aina llençant-me tot el que tinc sobre la taula.

No dic res, segueixo amb el cap baixat. Només penso: quan arribarà el professor? Per què tarda tant? I de sobte apareix el mestre per la porta.

Comencem la classe i alguna cosa he notat pel cap, com si algú m'hagués tirat alguna cosa. L'Aina m'ha llençat una goma amb un paper on posa: para compte noia en qualsevol moment t'enxamparem.

Agafo el paper i el trenco en trossos petits per llençar-lo.

Al finalitzar la classe vaig a l'altra aula per començar l'altra assignatura i em creuo amb la Sònia, la capitana del grupet popular de l'institut.

Veig que la Sònia li diu alguna cosa a l'Anna rient mentre em miren.

Al entrat algú m'agafa del braç i m'empeny contra el terra. M'alço de seguida i la Sònia em diu:

―Para compte, bonica, para compte.

El següent famós soroll sona. Ja són les dotze en punt. No vull anar al pati, em repeteixo a mi mateixa.

Decideixo anar darrera dels barracons, allí no em podran veure. Arribo i em trobo a la Sònia, la Sílvia, l'Anna i l'Aina.

Totes quatre em miren i em diuen:

―Què fas aquí?

Em voleu deixar en pau, jo no us he fet res a vosaltres ―dic jo amb un to desafiador.

La Sònia ordena a l'Anna que tragui el seu mòbil i que gravi.

La Sílvia s'apropa a mi i d'un cop de mà m'agafa del cabell i em llença al terra.

Una vegada al terra, em pega un cop de puny a la boca i em comença a sortir sang del llavi.

Després de diversos cops, la Sònia ordena a l'Anna que deixi de gravar.

Estic molt marejada i veig com la Sònia es dirigeix a mi i em diu: pobra de tu, que inútil ets.

Em deixen allí al terra i se'n van com si no hagués passat res.

Quan intento relaxar-me un poc m'alço i em rento la sang que tenia a la boca.

Sona el timbre i marxo cap a classe. A l'arribar la mestra em pregunta:

―Què t'ha passat, Carla?

Miro la professora com si no m'hagués passat res i li dic:

―Vaig caure per les escales de casa.

Ella, amb cara de preocupació, em diu:

―Carai, quin mal!

Sona el timbre de les tres, el meu preferit. A les tres no tinc cap problema i surto molt tranquil·la perquè sé que estan les mares de les quatre ximples.

Al arribar a casa la mare se'm queda mirant amb una cara descomposta.

Què t'ha passat? ―em diu amb un to de preocupació.

―Res, que he caigut a educació física.

Amb una cara de no creure-s'ho molt em diu:

―D'acord, vine que t'ho curo.

Pi, pi pi ...sona el despertador. Ja són les set, un altre fastigós dia m'espera.

Mentre vaig cap a l'institut faig una reflexió sobre la meva vida i veig que és la mateixa rutina de sempre:

M'alço, suporto insults, burles, que em peguin...

Sona el timbre de les tres i avui la Sònia no ha anat a l'escola, l'Aina, la Sílvia i l'Anna no m'han fet res ni tan sols m'han mirat.

Obro la porta i sento la mare parlant amb algú pel mòbil, però no hi presto atenció fins que sento que diu:

―Com que ahir no vau tenir educació física?

Em tanco a la meva habitació i em repeteixo l'he cagat, l'he cagat...

Algú obre la porta de la meva habitació i em diu, Carla, surt, hem de parlar de coses importants.

Surto atemorida i amb el cap baixat. Mentre surto pel passadís veig a la mare asseguda a la cadira mirant-me amb cara que ja entén la situació.

M'assec davant seu i espero a que em digui alguna cosa, el silenci que hi ha és molt incòmode.

―Carla soc la teva mare i m'hauries de contar el que et passa i tenir més confiança ―em diu la mare amb una veu suau.

Estic en silenci i és ella qui torna a trencar-lo.

―He parlat amb el teu mestre d'educació física i ahir no en vau tenir.

Quan no m'aguanto més em poso a plorar i a contar-li tot.

Després d'una bona estona parlant amb la mare em diu:

―Carla, mira'm als ulls i escolta el que et vaig a dir. No deixis mai que ningú t'utilitzi, tu no ets menys que ningú.

S'alça de la cadira i m'abraça.

Torno a la rutina i avui no penso el que penso la resta de dies. M'he despertat amb forces i repetint-me la frase que em va dir ahir la mare.

A l'arribar a l'institut em dirigeixo cap a classe i mentre estic de camí algú em crida. És el meu tutor amb l'Anna, l'Aina i la Sílvia.

El meu tutor em diu que volen parlar amb mi.

La Sílvia amb les llàgrimes als ulls em diu:

―Perdó, Carla.

L'Aina i l'Anna trenquen a plorar i em demanen perdó.

Una vegada més relaxades, m'expliquen que tot el que m'han fet a estat obligat i dirigit per la Sònia.

Jo ja m'esperava això, perquè la Sonia també es portava malament amb elles i los obligava a fer coses que no volien.

Al tornar a casa li conto a la meva mare el que ha passat.

La mare em diu:

―Ahir vaig trucar a l'institut i vaig contar tot el que va passar, m'han dit que si torna a passar qualsevol cosa que els ho diguis.

Al dia següent la Sílvia, l'Aina i l'Anna van venir amb mi i des d'aquell dia son les meves millors amigues.

Nois i noies, ara tinc trenta anys i el meu consell és que si esteu en la mateixa situació que vaig passar jo digueu-ho i busqueu ajuda, ja sigui en amics, familiars, mestres...