Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA B- UNA AVENTURA D'ESTIU

Era un dia d'estiu molt calorós de finals de juliol. Em vaig despertar prompte per culpa de la xafogor que feia, era tant d'hora que encara no havia sortit el sol.

Com la meva mare estava dormint em vaig fer jo l'esmorzar (un got de llet amb molt de Cola-Cao i una torrada de pa).

Vaig agafar una llanterna i vaig sortir de la caseta. Vaig decidir pujar al terrat per contemplar la sortida del sol. Una vegada a dalt vaig descobrir un niu d'orenetes que no havia vist mai. Vaig trencar un tros de la meva torrada de pa i els ho vaig donar als pollets. Quan va començar a clarejar el dia vaig percebre una silueta entre el tarongers de la finca veïna d'una persona misteriosa, que em va deixar el cos glaçat.

Quan vaig aconseguir recuperar-me, vaig intentar recordar com era la silueta que em va espantar tant, perquè em va recordar al personatge dolent de la pel·lícula que vaig veure la nit anterior. La silueta tenia forma de vestit nuclear amb un tub tirant una pols blava.

Vaig baixar corrent del terrat i vaig despertar al meu germà Pep.

―Pep, Pep! desperta! ―vaig dir jo.

―Què passa? ―va dir Pep estirant-se.

―He vist un soldat nuclear de la pel·lícula d'ahir ―vaig exclamar jo.

―No digues mentides! ―diu Pep amb cara d'adormit.

―Vine, vine! ―dic amb veu baixa.

―Val ―exclama Pep.

Vam sortir fora a esperar a que es fessin les 8:30 del matí per cridar els veïns amb el walki talki.

―Aleix, Aleix! ―vaig dir amb un to de veu fluix.

―Què passa? ―diu Aleix xiuxiuejant.

―Vine a la cabana, tenim un misteri que resoldre ―vaig dir jo tot emocionat.

Quan vam arribar a la cabana, li vaig explicar tot el que havia vist. Es van quedar tots sorpresos. Vam decidir investigar qui era el personatge o la cosa que havia vist jo.

Per començar vam anar al lloc on jo havia vist aquest ésser misteriós. En Pau, el germà de Aleix, va veure un rastre de pols blava. Vam seguir el rastre fins un magatzem que no havia vist mai. Al cap d'una estona observant i analitzant el magatzem vam sentir unes passes darrera nostre, ens vam amagar entre dos palmeres mortes.

De sobte, el meu germà va dir:

―Mira, Martí! ―va dir en Pep.

―Més pols blanca ―diu Pep espantat.

Al cap d'una estona vam sentir tancar-se la porta del magatzem, i em vaig atrevir a aguaitar... I mira per on... vam veure la Rosita, l'àvia d'Aleix, amb una mascareta a la cara i una màquina d'arruixar.

I vet aquí que ja teníem el misteri resolt. El misteriós soldat nuclear no era ni més ni menys que la veïna del prat que anava a arruixar les tomaqueres.

Tots ens vam posar a riure mentre la Rosita ens mirava amb mala cara.