Terror a media noche

El Carceller

História redactada en catalán. ¡Espero que os guste! :) Mezclo dos estilos: la narración y la poesía. Si os interesase podría traducirla al castellano.

El Carceller

Unes claus rovellades van caure de la butxaca foradada del Carceller omplint el silenci dels passadissos. Es va ajupir, intentant no doblegar massa la seva esquena malmesa pels anys, i les va recollir amb unes mans una mica tremoloses. Se les va tornar a guardar a la butxaca, sense importar-li que se li’n tornessin a caure i va prosseguir la seva marxa. Com cada dia, anava pels passadissos amb la seva marxa lenta però inexorable, vigilant tots i cada un dels presos. Cap parlava, cap es movia, cap feia res, només romandre al seu racó de la cel·la, esperant el dia. El Carceller, un home d’uns setanta anys, amb una barba blanca i prou atapeïda, amb unes ulleres rodones que li feien els ulls molt grans, estava acostumat a les cares inexpressives o tristes dels presoners. Ja feia massa anys que feia el seu ofici, i això l’havia convertit pràcticament en un home de pedra. Quan va arribar al final del passadís, es va apropar a una cadira que semblava que tingués molts més anys que ell i s’hi va seure. De sobte, va succeir una cosa no gaire freqüent al Passadís: algú cridava el Carceller. Es va aixecar estranyat, preguntant-se què voldria qui l’estava cridant. Quan va arribar davant la cel·la, es va trobar amb un home que mai havia vist: tenia un aspecte molt saludable, la seva roba, encara essent de la presó, lluïa com si fos nova, i la seva expressió, encara que semblés estrany, era somrient. Tot i estar desconcertat per la situació, li va preguntar què volia i ell li va contestar:

Carceller d’ulls tristos,

mirada perduda a l’horitzó,

cor fred com una pedra,

que camines sense rumb.

Has perdut tota una vida,

vagant entre dols i gemecs,

has perdut tota una vida,

entre insults i retrets.

Mai has buscat ser feliç,

mai has viscut una vida,

la teva flama s’ha encongit,

fins a ser una espurna tímida.

Jo he viscut com he volgut,

gaudint dels plaers de la vida,

i encara que ara sóc aquí,

no em penedeixo de res!

Només penedeixo el que has patit,

tu, que has estat sol sense cap amic,

sol entre passadissos grisos,

sol sense cap sentit.

I encara que demà sigui el meu últim dia,

encara que mai més vegi res,

rere els meus ulls tancats et veuré,

et veuré com una ombra,

una ombra solitària,

una ombra de cor fred.

El Carceller no va contestar, només va deixar que les llàgrimes li caiguessin pel rostre, recordant tot el que podria haver fet amb la seva vida, però ara es mirava les mans i veia les arrugues, i s’adonava que era massa tard. Va mirar al presoner als ulls i va veure que el compadia, ell, un presoner que anava a morir al dia següent. Les claus li van caure, i quan les va recollir ja tornava a tenir el rostre de sempre, fred, inexpressiu, típic del Carceller. Se les va guardar a la butxaca foradada i va prosseguir la seva marxa, vagant pels freds passadissos, oblidant aquell pres que l’havia compadit.