El temps canvia a les persones (revisant)

QUE QUÈ?!

Entrem al teatre i com cada any la directora ens fa l'imprescindible discurs que en comptes de motivar-nos ens fa tenir ganes de vacances unaltre vegada, aquest any a més a més hi afegeix frases típiques com "entreu a una nova etapa" "ara ja sou grans" "ja no són estudis obligatòris" i altres clichés. Després ens reparteixen per classes.

Mentres em dirigeixo a la meva penso en el moment que han presentat en David, quan estava allà davant de tothom parlant he pogut comprovar que l'Aida no és la única que encara va amb un accés d'hormones de l'adolescència, i m'han vingut ganes d'aixecar-me i cridar a tothom el tipus de persona que és. Per sort no tot ha estat dolent, ja que vaig a classe amb en Marc.

— Ei! En què penses?

Li somric per tranquilitzar-lo, sé que porta preoucupat des de que hem vist en David.

— Res, amb el tutor, em fot molt de fàstic que encara mantinguin aquest pavo aquí, però al menys l'Aida no l'haurà de suportar.

El tutor és professor de tecnologia i porta ensenyant aquí tota la seva vida, abans de tenir-lo fa dos anys ja haviem escoltat rumors de "mètodes" per aprovar, però no ho vam confirmar fins que l'any passat se li va insinuar a l'Aida. Per temes de burucràcia i perquè seria complicat substituir-lo l'escola sempre fa veure que no tenen coneixament dels rumors, i si mai alguna noia s'ha anat a queixar diuen que no poden fer res perquè no existeix cap prova. Com si la paraula no sigués suficient prova al menys per investigar. Avantatges d'aquesta maravellosa societat patriarcal en la que ens trobem.

— Jo estava pensant el mateix, aquest pervertit...— No pot acabar la frase perque comencem a sentir algú que tos molt fortament, ens girem per descobrir que és el professor que ara s'aguanta a la taula amb una mà i amb l'altre el pit, cada cop sembla més vermell i se li marquen les venes del front.

— Que algú l'ajudi!— Crida una noia del fons de la classe treient-nos del xoc. A poc a poc comença el caos a la classe, uns surten de la classe cridant buscant ajuda, altres s'hi acosten, però es nota que ningú sap benbé que fer ni com ajudar.

En Marc i jo també ens acostem una mica, però per sort ve corrents un noi de la classe del costat que li fa la maniobra de heimlich i un xiclet acaba sortint volant de la boca del professor. A poc a poc recupera la respiració i la gent comença a aplaudir el noi. No tarden a entrar a classe un parell de professors i la directora que s'emporten el professor que ha passat de quasi morat a blanc.

Després tothom es calma i comença a comentar el que acaba de passar fins que la professora de la classe del costat entra a dir-nos que ja podem marxar, en Marc i jo sortim dels últims.

—Ets una insensible.—  Xiuxiueja en Marc mirant com un parell de noies expliquen el que acaba de passar aixugant-se el que sembla una llàgrima

—No és que sigui insensible, només que... 

—Sky, és broma, t'entenc perfectament. Sincerament, toquem fusta, però si li passés alguna cosa jo seria el primer de celebrar que el perdem de vista.

Somric i l'agafo de bracet. L'Aida ens ha avisat que s'ha de quedar una estona més per entregar el treball i veure si passa l'assignatura així que tornem en Marc i jo sols. Només tinc ganes d'arribar a casa i dissuadir-me, al menys fins demà, que hauré de tornar aquest centre d'ensenyament que vist des de fora qualsevol seria capaç de confondre amb una presó.

El despertador sona a les 6:30 els meus intents de parar-lo amb els ulls tancats són inútils de manera que donant una patada frustrada als llençols m'aixeco per parar-lo, agafo la tovallola i m'arrossego cap a la dutxa.

Després d'assecar-me el cabell em vesteixo i baixo a la cuina on em preparo l'entrepà i només em queda rentar-me les dents. El meu cos, per més que porti quasi tres mesos sense seguir aquesta rutina, ja se la sap de memòria i quasi que la faig amb els ulls tancats, només els obro un moment quan em sembla estar a punt de xocar amb el meu germà que al igual que jo sembla que encara somii.

—Sky!— Em crida l'Aida des de la punta del carrer. Avui sembla més desperta que jo.

—No cridis, que encara hi ha gent que té la sort de dormir...—Dic quan arribo al seu costat. Ella posa els ulls en blanc, m'agafa de bracet i comencem a caminar.

—Què vas fer ahir?— Em pregunta tot de cop. Jo que encara estic molt dormida i tardo una mica a contestar.

—Ahir? No ho sé... crec que vaig anar a fer un gelat amb els meus germans... i després em vaig quedar a casa mirant pelis i molestant en Pol, i tu?— Li pregunto perquè parli ella i a mi em deixi vaguejar una estona més dins el meu cap adormit.

—Vaig quedar amb en Marc, i... 

Assenteixo amb el cap. Sent sincera no l'estic escoltant, és un avantatge o desventatge que tinc, depén de com es miri, sóc capaç de deixar d'escoltar en qualsevol moment i situació.

—Sky!— Em crida l'Aida quasi a l'orella. És la única manera que ha trobat perquè surti de la meva espècie de trance i per més que ho odii mai li falla.

—Què?— Li pregunto sobresaltada pel crit.

—Que no m'has sentit? Vaig quedar amb en Marc i ens vam fer un petó!-

—QUE QUÈ?!— Dic ara que si que l'he escoltada. Ella posa els ulls en blanc i continua caminant. Però a mi ja m'ha despertat del tot, i miro com marxa sense poder-me creure el que m'acaba de dir.

Sabia que a en Marc sentia alguna cosa per l'Aida, però no sabia que ella l'hi correspongués... tot i que pot ser si l'hagués escoltat sempre me'n hauria adonat, o no, però ara mateix aquesta no és la qüestió.

— Espera, espera, prometo escoltar-te, però això m'ho has d'explicar bé!— Dic agafant-la d'un braç perquè s'aturi.

Ella em mira de costat, s'ha posat vermella i de cop sembla enpenedida.

— No t'ho volia dir així, et juro que porto tota la nit mirant com t'ho deia... espero que no et faci res... és a dir, sé que ets amiga meva i em faràs costat sempre, però com que és en Marc, i la vostre relació és especial... no ho sé, potser et molesta, però et juro que res canviarà i...

— Aida!— Ara sóc jo qui crida per aconseguir la seva atenció.— En Marc és el meu millor amic, sí, però tu també ho ets, i que us agradeu mutuament no em podria fer més feliç!

— De veritat?— Sóc jo o se li estàn omplint els ulls de llàgrimes? Bé, de l'Aida tampoc m'estranyaria.

Quan arribem a l'institut en Marc em confirma el que m'ha dit l'Aida. Es van fer un petó, però des de llavors no han tornat a parlar.

—Ho heu de parlar!— Li dic mentres anem a la nostre classe.

—Per dir-li què? Els dos ens vam posar sentimentals parlant del nostre futur, no sé ni si realment li agrado o si ho va fer per el moment, potser em vaig precipitar i en realitat...— El tallo abans que pugui imaginar-se més coses innecesàries.

—Tu vols tenir una relació seria amb ella?

Veig com es posa vermell.

—Jo... Sky... no ho se, diria que sí.

—Doncs diga-ho, parleu-ho, només així us entendreu i evitareu menjar-vos l'olla, ja ho saps... i si sortiu... MARE MEVA MARC, TU I L'AIDA, QUE FORT!!

—Calla tonta!— Em diu mirant al seu voltant i aguantant-se el riure. No puc evitar somriure, potser sí que volia deixar a un costat qualsevol tema amorós aquest any, però no m'importarà si jo no en sóc la protagonista, i menys si qui ho viu són els meus millors amics. Però se m'esborra el somriure quan arribem a la porta de la nostre classe, i a dins, esperant que arribem tots hi ha la directora amb en David al costat.