Més enllà del cel arc iris

Capítol 3: Creu i ratlla

L'espera m'estava matant; només quedaven dos dies per començar el nou curs. Em tocava afrontar el meu petit problema amb l'Oriol. Segur que no era un mal noi, ni molt menys, però em ficava nerviós, molt nerviós.
De sempre que mai m'he intentat amagar de la meva sexualitat, però ja des de fa uns anys que vaig molt amb compte. Quan els abusos i les agressions van començar, llavors va ser quan em vaig fer més dèbil, quan pensava que tot el món se'm queia a sobre per ser l'únic de la classe "diferent". Haver de ser el diferent, em feia ser l'objectiu de innumerables bromes, que de gràcia i diversió en tenien poca. Mai vaig arribar a entendre els abusadors. Tanta necessitat es té de malferir una altra persona per sentir-te millor amb tu mateix? Cal fer sentir malament a algú altre per ser millor que tothom o per catapultar-te a la glòria i a la fama entre la resta de nois de l'escola? Era una cosa impensable pel meu cervell.
D'entre les agressions més greus estaven les pallisses inaguantables de quatre o cinc homes; continus insults cap a la comunitat... Tot i ser un home físicament fort, en cap moment vaig poder fer-los front, perquè psicològicament era feble; i sense aquesta facultat, no es va enlloc. Sense una ment forta, no podia seguir; però estava enfonsat. No podia més amb la feixuga pressió que era per a mi despertar-me cada dia. Tot i això no volia defallir; ja que això significava donar per perdut el combat.
Finalment, els meus pares en veure la meva terrible depressió personal, van voler fer un canvi a les nostres vides; començar de nou. Començar de nou en un lloc on ningú ens coneixés. Començar de nou per refer les nostres vides i poder oblidar el passat fosc que havia tingut els darrers anys.
El trasllat no va ser fàcil, tampoc. Marxàvem per la gent que no ens entenia, o que no ens volia entendre; però per desgràcia també marxàvem per la gent que ens donava tot el seu suport, des de la veïna del pis de sota, molt bona dona ella, fins a algun que altre company de classe que s'havia oferit tímidament per ajudar-me, però que els refusava immediatament per no involucrar-los també a ells.
Realment, tot i que encara hagi de bregar amb l'Oriol pels certs desajustos que hem tingut, són bona gent, i crec que per fi podré entendre'm amb algú; ja sigui l'Aurora, la Sança, l'Àfrica o el mateix Oriol. Per això, volia deixar clar des d'un bon principi que venia a relacionar-me, i no a barallar-me. El primer dia de tercer parlaria amb ell.