Més enllà del cel arc iris

Capítol 4: Miralls

L'espera havia acabat. Ara ja tot estava fet, només era cosa del destí.
Em vaig llevar a les set, calculant el temps que tenia per a cada cosa abans de marxar cap a l'escola. Un cop esmorzat i amb totes les feines fetes, vaig agafar la motxilla i vaig despedir la meva mare.
Pel camí vaig veure molts nois i noies d'edats semblants a la meva que suposava que anaven al mateix institut. Pel lluny vaig observar com la Sança i l'Àfrica s'estaven fent petons darrere un arbre, com si s'amaguessin als ulls del món.
- Xavi!
Vaig sentir una veu fina darrere meu; l'Aurora.
- Hola.
- Estàs preparat per començar?
- Suposo.
Encara sort que havia estat ella.
- Mm, escolta... El que va passar l'altre dia... No vull que pensis que ell és així.
- Ja ho sé. Però com pots comprendre no m'agrada especialment parlar del tema, i més en concret aquests dies que han sigut força difícils per a mi. Tots els canvis que he incorporat a la meva vida últimament són força dràstics...
- Ja t'entenc, ja. El que passa és que l'Oriol, últimament tampoc ho esta passant massa bé. A ell sempre li ha agradat tenir parella, però l'últim noi amb el que va sortir li va trencar totalment el cor. Era una relació molt tòxica que no s'aguantava per enlloc, i finalment va ser ell qui en va rebre la pitjor part.
- Hòstia... Ja parlaré amb ell. De totes formes ja volia fer-ho des de l'altre dia.
Vam entrar per la porta de ferro de l'exterior i allà va ser on vam veure tots els nostres companys i companyes. El pati era ple d'hormones alterades i rebels. A primera vista, es veia gent "normal", o com a mínim el que la societat establia per normal. No m'agrada fiar-me de l'aspecte, ja que sovint podia ser enganyós, molt enganyós. Sóc de les persones que pensa que sense una bona ment que m'ompli al cent per cent, aquella persona no està fet per a mi; per molt que sigui extremadament guapo o ric, no podia enamorar-me d'aquesta manera.
Durant tot el matí gairebé no vam fer res; tot eren presentacions i algun repàs de l'any anterior. La meva classe era educada, cosa que feia que les matèries fossin àgils i dinàmiques.
Sortíem a les dues del migdia, teníem les tardes lliures.
- Oriol? Casa teva és cap allà oi?
- Ah, hola. Sí, sí.
- Doncs vinc amb tu.
- Val, d'acord. L'altre dia, al bar... Em vaig fer molt pesat, ho sento.
- D'això te'n volia parlar. Mira, sí, sóc gay, i ja des de fa uns anys que els hi ho vaig dir als meus pares i tal. El que passa és que ho he passat malament últimament, i sí, també em van agredir, per això vaig marxar.
- Ja ho sabia. Una història com la teva és més freqüent del que et penses. Mira, Xavi, tothom té els seus quès. Jo, per exemple, tinc una miqueta de pluma i què? -aquesta frase em va fer dibuixar un bonic somriure.- Hòstia, nen, m'acabes d'enamorar. Com cony tens aquest somriure tan... Tan... És que no tinc paraules per descriure'l.
Crec que des que vaig arribar a ciutat era la cosa més bonica que m'havien dit. Això però, no només ho creia ell; era una de les coses que més em deien, i me'n sentia orgullós, molt orgullós.
- Ja t'has enamorat de mi?
- Xavi, per favor, des de la primera passa que vas fer en aquesta escola que em vaig fixar amb tu. No em diguis que no ho havies vist?
- No tenia ni ganes de començar a investigar la cara que em feia la gent.
- A tu el que et fa falta és un bon nòvio, nen.
- Ai, deixa'm.

Tot havia anat millor del que havia pensat en un bon principi; sense complicacions ni malentesos.
Seria en un futur jo un dels seus desitjos fet realitat?