Que t'estimo, això és tot.

És més falsa que la madrastra de la Ventafocs

-Hola! Què tal l'estiu? - Sabeu el somriure de la madrastra de la Bentafocs? Repel.lent i fals? Doncs és exactament el mateix que té la bruixa, també anomenada Mònica, quan ve a no sé ben bé què fer aquest matí mentre sóc a la taquilla. No me'n refio ni un pèl.

-Molt bé. I ara digues, què vols?

-Va nena que ens coneixem, segur que no t'has mogut de casa.-Respon amb una rialla de hiena, ignorant la meva pregunta.

-Mira, encara que fos així segur que ha estat millor que el teu.- En aquest moment ja em comença a pujar la mosca al nas. -Quantes em va dir la Sandra que t'havien quedat?- Encara no s'ha acostumat a que li contesti, només coneix la meva part bona- Què en pensen els teus pares d'això?

-Mira maca, almenys jo no sóc una perdedora- Tot seguit, em dedica una mirada amb la que em vol espantar, però que fa que se m'escapi el riure, i toca el dos pitant.

-Es pot saber a què ha vingut això?- L'Alba està que treu fum.

-Ei Tina, ni cas eh!- L'Emma sap que ho vaig passar molt malament i sempre que treiem el tema intenta animar-me.

-Pareu el carro nenes, estic bé, el que em digui aquesta falsa no m'afecta- Em miren totes com si fos de vidre- Ei treieu aquesta cara, no passa res, de veritat. Però hi ha una cosa que no m'acaba de quadrar...

-Si a mi igual, la cara amb la que se n'ha anat al final amaga alguna cosa, i a què ha vingut allò de perdedora?...- L'Emma acaba de dir en paraules el que jo pensava.

Sona el timbre de les 12:30, tornem a classe i faig que m'oblido de tot.
La professora de biologia no ha vingut, així que tenim guàrdia, i això fa que tingui una hora sencera per a fer dues coses:

1r: Estar amb en Roger tota l'estona rient i xerrant de ximpleries. Em distreu i m'anima. També m'agafa la mà algun cop amb una excusa ximple i em mira amb un somriure cada cop que somric.

2n: Penso en tot el que va passar l'any passat amb la bruixa. A aquestes altures crec que deveu estar pensant per què nassos li dic bruixa no? Tranquils ara ho explico:
La Mònica era la meva millor amiga de feia dos anys. Érem carn i ungla, sempre juntes, però uns mesos abans de la baralla, ella va començar a montar-me cidrals per ximpleries. Un cop per exemple s'enfadà perquè li havia preguntat perquè en Marçal, el noi que em tenia enamorada, li havia fet un petó. Se suposava que la que estava enfada era jo, però ella va girar la truita de tal manera que l'ofesa era ella. Ja us podeu imaginar, ens trobem davant d'una manipuladora de mena.
Jo li deixava passar totes les seves ximpleries perquè pensava que tothom tenia algun defecte, i que era millor menjar-se l'orgull per tal de continuar amb la nostra amistat. Però la cosa va anar a pitjor. Va començar a canviar, arran de que va conèixer una noia que era encara més rebel, manipuladora i falsa. Ella continuà amb els seus numerets fins que vaig ser jo qui va dir prou. Pel que sé, es va barallar amb l'altra a l'estiu. Al final s'ha quedat sense cap de les dues.

La pròxima hora es fa mooolt llarga, sembla que cada minut sigui una hora, però al final toca el timbre de les 13:30 i només queda una hora de tortura. L'Emma i jo agafem les coses i anem cap a 4t E, on toca català. Passem per davant de tots els 3rs i quan passem per dabant de 3r A, el veig. Porta els cabells igual que l'any passat, potser més curts, els ulls verds sembla que siguin irreals, i crec que encara és més alt que l'any passat. Nois i noies, us presento en Marçal, el noi que em va fer anar de corcoll dos anys seguits.

-Tina, aquell és...- L'Emma no vol pronunciar ni el seu nom. Sap tota la història.

-Sí, i més val que anem ràpid o la Matilde ens tancarà la porta.- He sonat massa antipàtica, però és que no tinc cap ganes de parlar del tema.- Saps que ho he superat però passo de seguir amb el mateix de l'any passat.

-Ei, tranquil.la, no passa res.-En aquell moment mira cap on està ell- Ups o sí...

-Què passa Emma?

-Doncs que el guaperes ens ha vist i no crec que ens deixi passar...

-Que no? Ara veuràs- No estic disposada a que em toqui més la pera.

Amb dos nassos agafo l'Emma de la mà i l'arrossego passadís enllà. Quan som davant de 3r A, en Marçal es posa al mig d'esquena a nosaltres, com qui no vol la cosa, per no deixar-nos passar, però jo faig veure que vaig cap a l'esquerra i quan ell s'aparta, d'una estrebada faig anar a l'Emma cap a la dreta i passem i marxem passadís enllà. Aquest cop no s'ha sortit amb la seva. A sobre, no és que m'importi en absolut eh, però tan amic que era l'any passat i m'ha ignorat durant una setmana, podria continuar fent-ho tot el curs no?

Odio haver de recordar tot això, però si vull que entengueu el que passa per posar-me així, ho hauré d'explicar:
A 1r d'ESO, en començar, vaig conèixer en Marçal Toscana, un noi amb uns ulls increïbles, i em vaig enamorar, però de veritat eh! No li veia defectes, era perfecte. Ens vam conèixer i tal i teníem una bona relació, però ell sempre em tocaba els nassos, i jo com una bleda no deia res, de fet m'agradava i tot que estigués per mi. Però també ho passava fatal, cada cop que ell feia una abraçada a una altra noia o es posava el nom d'alguna a l'estat. L'últim dia abans de marxar, una noia amiga dels dos li va dir el que jo sentia, ell no em va dir mai res.
A l'estiu, un dia de festa del poble, me'l vaig trobar cara a cara, sense voler, i ell se'm va mirar i no em va dir ni piu. A partir de llavors vaig decidir que no volia tornar ha passar-ho malamemt per un noi al que ni tan sols li importava, i el vaig oblidar.

A 2n, només començar, el primer dia ja va venir a parlar amb mi i a fer-me ximpleries de les seves, i després d'un mes de seguir intentant resistir-me al seu encant, vaig tornar-hi a caure.
Però aquell cop ell em tenia moltíssima confiança, era molt afectuós amb mi, i a mi em va semblar que em llençava mil senyal, realment ho pensava. Tot i així va continuar tocant-me els nassos, tot i que després ho arreglava amb una carantonya. Fins que arribà el final de curs i tot hi estar dient mil coses, no va passar res, inclús l'últim dia, abans de marxar, em va veure i no em va dir ni adéu. Aquell dia vaig dessidir definitivament que ja no tornaria a enamorar-me d'ell i tot i que crec en la meva força de voltuntat, evito situacions que em puguin confondre. A més, que jo no sóc un barret, que quan vols te'l poses i quan no et fa falta l'abandones al fons de l'armari.