Que t'estimo, això és tot.

La dolça venjança

L'endemà al matí ja ha arribat. Són les 7:55 del matí, això vol dir que d'aquí 65 minuts les noies i jo marxarem cap a casa. A l'esquena, només porto una motxilleta amb les quatre coses que fan falta. La bossa de demà la portarà ma mare al matí.

En baixar del cotxe, i per començar bé el dia, veig en Marçal per la borera del costat. Però no em puc  quedar palplantada allà al mig, així que camino fins al banc on m'esperen les nenes.

-Hola.- Les saludo jo.

-Com estàs?- Pregunten a cor.

-Bé, no ho sé, millor.- Ahir en arribar a casa vaig tornar a plorar i abans d'anar a dormir, entre el cansament i tot, em vaig adormir plorant sota les mantes desitjant que l'endemà em despertés i tot hagués sigut un somni. Però avui, en llevar-me i adonar-me que realment tot ha passat, m'han vingut ganes de plorar, però no he vessat ni una llàgrima, com si els meus ulls s'haguessin assecat, i no sé si és bo o dolent, perquè tot es queda dins.

-Mireu qui ve per allà...- Diu l'Emma. Elles es giren, però jo ja sé qui ve.

-Tina... En Marçal ha de dir-te alguna cosa?- Pregunta l'Alba.- Perquè sembla que bé cap aquí...- Jo em giro i veig que, efectivament, en Marçal ve. Quan està prou a prop perquè el senti, obra la boca per parlar, però una fera de darrere meu salta endavant.

-Tu! Malparit de merda, vine aquí si ets valent!- L'Emma surt disparada, avançant cap a ell a grans passos.- T'arrencaré els...- Però jo vaig per darrere i per molta il.lusió que em faci que li arrenqui el que sigui, no li deixaré fer, així que li tapo la boca amb una mà i l'agafo per les espatlles.

-Emma...Anem...- Dic mentre l'estiro intentant que no se m'escapi.

-Mmmm mmm!- Crida ella, o almenys ho intenta.

-Emma, què t'agafa?- Diu l'Alba venint a ajudar-me, i entre les dues l'allunyem. El molt imbècil però, no es mou d'allà. Si no escampa la boira crec que deixaré anar a la tigressa perquè el persegueixi per tot el poble.

-Toscana, crec que hauries de marxar.- Em llegeix els pensaments la Jud.- I per si no et queda clar no t'ho estic preguntant. T'ho estic egigint. Adéu.- Ell em mira i jo desvio la vista cap a la Jud, que és davant d'ell. Deu entendre, amb el mínim de cervell que té, que el millor és marxar, que aquí no hi té res a fer, i gira cua i va cap a l'insti.

-I tu, fera, seu una estona abans d'entrar.- Diu la Jud a l'Emma.

-Què t'ha agafat?- Pregunta l'Alba.

-Us posareu igual que jo quan avui la Tina us expliqui el que va passar ahir.- Diu l'esmentada.

-Tu tranquil.la, si algú li ha de trencar la cara i el que faci falta a aquell, sóc jo.- Li dic, seient al seu costat.

-La cara li hauria trencat jo, però la truita ja te la deixava per tu.- Diu ella, riallera un altre cop. Les altres dues ens miren sense saber què pensar.

*****

Si he de definir l'hora de classe amb una sola paraula, diria terrible. Amb en Roger no hem intercanviat més de quatre frases i ens hem mirat com a molt un cop. Per part meva ho entenc, perquè estic d'un ànim pèssim, amb un nus a la panxa increible i unes ganes de riure nul.les. Però en el seu cas, no ho entenc. No li era igual el que va passar? Llavors per què està així? I si no li és igual...? No Tina, no et facis falses esperances. Crec que m'ha semblat sentir el meu nom. A clar, potser que deixi de parlar amb mi mateixa al meu cap i em centri en les tres noies que seuen amb mi al bus.

-Terra a Tina, Terra a Tina. Tina que ens sents?- Fa sonar els dits la Jud davant de la meva cara.

-Sí. Estava pensant en...