Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
La Marta va arribar al despatx i va entrar. L'Oitar, com si ja l'estigués esperant va dir-li:
- Hola de nou, Marta! Explica'm. Què ha passat ara?
- Aquest cop la Júlia ha estat qui s'ha ficat amb mi, però no és això el que em passa. Sincerament no puc més. No suporto viure d'aquesta manera. De vegades penso que no hauria d'haver nascut. Tan de bo tingués els mateixos gustos que els altres...
- Sé el que et passa, Marta. Però ja hem parlat d'això moltes vegades. Tu només has de pensar una cosa: Viure es conviure. I conviure vol dir compartir. Intenta parlar més amb els teus familiars i els teus amics, comparteix coses amb ells i així, poc a poc, amb el temps coneixeràs el que és estimar a dues persones.
La Marta va començar a plorar. No era aquella la resposta que ella esperava:
- Vostè no m'entén! Creu que jo soc així per què sóc egoista? Jo no puc controlar els meus instints, sóc així des de sempre!
- Ja ho sé Marta, però estaria bé que practiquessis el que t'he dit i llavors després...-però la Marta ja havia marxat del despatx abans de que acabés de parlar.
Va sortir corrents de l'escola. Parlar amb l'Oitar no li havia ajudat gens en absolut, tot el contrari. Ara se sentia pitjor que abans. Va córrer sense parar fins que va arribar a un parc que estava ben lluny de tot arreu i va asseure's durant moltes hores fins que es va fer de nit. Mentre ho feia, no li paraven de venir idees en el cap. "Diuen que l'amor es il·limitat, però què passa si té menys límits del que jo vull? Fins ara mai ningú s'ho havia preguntat,i semblar ser que mai sabré la resposta".
