Només... el principi d'un final(?)

És l'últim moment

És difícil escapar-se dels llaços que formen vincles. 

El temps també n'és un, que s'embolica, s'estira, avança i retrocedeix fent que les persones que queden encallades en els nusos connectin. 

Quan la foscor es fa present en el teu camp de visió i a poc a poc, el teu subconscient comença a recrear o a formular tot allò del que tens por, o et mostra els teus desitjos ocults... 

"On sóc?" em pregunto mentre camino entre la munió de gent. El meu cap és als núvols, per sobre les capçades dels arbres amb fulles grogues, i els meus peus ( per desgràcia meva ) trepitgen ciment fred, en una ciutat on la meditació individual i la tranquil·litat són conceptes abstractes.

Un cop arribo a l'entrada de la llibreria sento l'horrorós grinyol d'una furgoneta frenant. Mai m'acostumaré a la vida urbana, necessito espai per córrer i deixar fluir l'ànima.

Quan retorno la mirada a l'aparador, un feix de cinc llibres amb les tapes espellofades ocupa ara el meu camp de visió. Per desgràcia pròpia, una mà els atrapa en l'instant que noto el vidre fred al nas. No és la primera vegada que penso que les portes de vidre haurien d'estar senyalitzades amb algun cartell, ja que per algun motiu desconegut sempre acabo fent-los-hi un petó. Amb força, obro la porta d'aquell lloc especial, amb olor de perfum antic, sostres d'altures vertiginoses amb parets recobertes de sabies paraules, colors que amb el temps desapareixeran i quedaran com flors pansides, títols que ja han caigut en l'oblit però que em fan sentir protegida i viva en el moment que els toco. Aquí dins no he d'amagar què penso, puc seure a la butaca i escriure o dibuixar com em sento sense que els companys del dia a dia se'n burlin.

Com ja és costum saludo a la Grace, una dona que ha viscut entre llibres i que m'estima incondicionalment com si fos filla seva. És una sensació amarga que es preocupi i mostri interès pel que faig, mentre que els pares passen olímpicament dels problemes que jo comporto (així que simplement compartim casa). Vull buscar els cinc llibres però no em fa falta caminar, un noi els deixa sobre el taulell i en demana el preu. Després es dirigeix en silenci a la cantonada, reposant les cames al braç de la cadira. Com si ell fos un caçador i jo una presa fàcil, em posiciono a les escales de cargol per procedir amb l'escriptura diària.

Els següents dies són com sempre, monòtons, repetitius. Fins que al cap de cinc dies trobo un paper amb el meu nom entre els esglaons de metall. "Un lloc que només nosaltres sabem..." seguit d'una partitura amb la direcció d'un local.

Podria fer alguna cosa o deixar passar aquesta oportunitat de sortir i investigar el món de la música.

De nit, amb les llums dels fanals projectant ombres de figures misterioses, m'endinso al local sense fer remor. Al bell mig hi és ell. Quiet. Sol.

Camino cap a ell, un desconegut que em fa canviar tan sols amb una nota.

L'aspecte lúgubre de la sala dóna una certa intimitat amb les parets de laberint i quan finalment allargo el braç per tocar-li l'espatlla, l'holograma desapareix i jo resto en la foscor sense saber res.

Anava xocant contra les parets sense trobar la sortida de la negror que m'empresonava, necessitava veure la llum i ja portava més de dues hores sense resultats. D'entre els maons xiulava l'aire i un acord de Sol major que em conduïa a la deriva de la perdició.

Desorientada vaig aconseguir treure el cap al terrat de l'edifici, des d'on observava els cotxes i la gent dels carrers principals amb els seus horaris quadriculats.

Ja no pensava en RES concret, no estava segura de si la nota era un producte imaginari o si en cas contrari era una trampa per abusar de mi. Evidentment la segona opció no era ja que no havia trobat ningú al local. Em notava com si encaixés a la perfecció dins d'aquell enigma però havia oblidat com es plantejava el problema i per tant no podia trobar-ne cap solució, només tenia com a pista una nota.

Ja és l'últim moment de la nit, l'últim sospir d'alegria, i és quan caic al buit que m'adono de la necessitat d'alliberar-me de tantes cadenes soldades al terra de ciment. Fins ara no havia pogut volar perquè estava lligada, i com a proposta alternativa si no pots tallar les cordes és millor esmicolar-te tu per fugir.

"On sóc?" em pregunto abans de tancar els ulls en l'instant que la llum s'apodera de la visió.   

Són aquells somnis que et persegueixen en moments de "pau" interna, on els monstres que crees dins el cap t'intenten matar... Desgraciadament, a poc a poc, guanyen terreny dins el meu cap, esculpint idees suïcides i estripant l'harmonia artificial que ja havia aconseguit crear.

* joycie