MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 42: WHAT MAKES YOU BEAUTIFUL

—Ximpanzé meu!!!! —crida la meva mare quan em veu en la pantalla

Per sort encara no he enfocat a en Cameron i no té ni idea que el meu xicot... espera, li he dit que és el meu xicot? Li he dit que tinc xicot? Merda, ho hauria d'haver fet. A no, que he volgut trucar-la mil cops i ella mai m'ha agafat el telèfon. Ara ja no em pot culpar de no explicar-li les coses. Em tapo les orelles i sento com en Cameron riu per sota el nas mentre la meva mare segueix cridant amb els braços estesos i els ulls tancats. Tinc sort que avui ja no és una roquera, ara sembla una hippy d'aquelles que es passen el dia dient "pau i amor". Porta una cinta al capdavant amb una espècie de catifa amb un forat al cos. Ah, i ara porta el cabell marró clar, el seu cabell natural cinc tons més clars.

—Com han anat aquests dies? Per aquí tot va molt bé. Ja tens xicot? Com va anar aquell examen? I l'equip d'animadores? Ets la capitana? —abaixo un moment la pantalla del portàtil i miro a en Cameron. Està sorprès i alegre.

—No li has dit res o què? —em diu en veu baixa.

—Si... però li he omès alguns detalls. —Somric i abans que pugui dir res li faig un petó i torno a aixecar la pantalla. La meva mare segueix fent-me tota mena de preguntes amb els ulls tancats i cridant com una boja així que no s'ha adonat que fa un minut he deixat d'escoltar-la—. Mama, ja?

—Ai filla, és que tinc tantes ganes de saber com va tot per allà... m'emociona pensar que tens un xicot amb qui veuràs les estrelles, l'any que ve aniràs a la universitat! Hi aniràs, no? Brown, Yale o Florida? T'ha arribat alguna resposta? Ja saps que si pots anar a Brown, tu vés a Brown. —Un moment, acaba de dir que veure les estrelles amb el meu xicot? Literalment o figuradament? Bé, en tot cas, no vull ni sentir la resposta.

—Mama, encara no sé res.

—Doncs ja hauria de ser hora, a mi en el primer mes ja em van acceptar. —Sempre recordant-me els seus triomfs.

—M'alegro molt per tu. Per cert, i el papa? —li pregunto d'una vegada per totes. Ella, a través de la pantalla, em somriu falsament, reconec tots els seus somriures i aquest significa: "no passa res, està treballant", però en realitat vol dir "no et vull dir que passa, no és cosa teva"—. Mama, què passa? I no em diguis que està treballant.

—És que ho està filla! El teu pare marxa de casa a les vuit del matí i no torna fins a les deu de la nit. —Miro el rellotge, són les vuit i quart. Encara que no em cregui les seves paraules sé que insistint-li no aconseguiré res—. Ara torno, filla, haig d'anar a orinar.

—D'acord, el que tu diguis —l'acabo responent posant els ulls en blanc i ella desapareix de la pantalla. L'abaixo i aprofito que ella ha anat al lavabo per fer-li un petó a la galta a en Cameron, ell envolta la meva cintura sense deixar de somriure.

—La teva mare és increïble, a més que no ho sembla.

—El què?

—La teva mare. Sou molt diferents, menys quan et pilla el dia, se't paren les neurones i ets molt pesada. —Em separo d'ell uns centímetres i el miro amb cara assassina.

—Jo no soc pesada.

—Sí que ho ets, m'he arribat a adonar que tinc molta paciència. —Li tapo la cara amb la mà i m'assec al seu costat, sempre m'ha de fer emprenyar amb bajanades. Sembla que la seva boca només digui estupideses en el moment oportú—. Gateta, no t'enfadis.... —Allarga els braços i intenta abraçar-me, però em tiro enrere. Ell segueix rient de la gràcia, no fa riure.

—No, tens raó, però si jo soc pesada, tu ets un hipòcrita.

—Gateta... ho deia de broma, no t'enfadis.