Els 7

2

Dijous al matí.

Els quatre ''joves'' Graneis es desperten a temps diferents.

L'Abel es desperta tres hores abans que comenci l'horari de l'institut (5 am), per poder-se atipar i així no passar tanta gana durant les classes i preparar-se la motxilla.

L'Aren es desperta també, tres hores abans (5 am), per començar la seva rutina matutina per descarregar adrenalina, ràbia i estrès, la qual consisteix en: corre pel bosc durant una hora, apallissar un sac de boxa durant mitja hora, fer diferent exercissis de força o agilitat durant 20 minuts i finalment, dutxar-se. Després prepara la motxilla i beu una mica de sang per aguantar les següents 7 hores d'institut, sense sentir-se temptat a la idea del seu pecat, d'alimentar-se d'algú fins a matar-lo.

L'Isis es desperta una hora abans (7 am), per dutxar-se ràpidament, esmorzar i preparar-se la motxilla.

I la Duna es desperta dues hores abans (6 am), per dutxar-se tranquil·lament, preparar-se la motxilla, esmorzar i trobar el ''modelito perfecte''. Perquè, el fet que sigui la que està menys afectada pel seu pecat, no significa que no ho estigui una mica.

Un cop són les 8:00 i només falten 15 minuts perquè s'obrin les portes de l'institut, agafen les seves motxilles i se'n van corrents cap allà, arribant al seu destí quasi a l'instant.

– I ara, a esperar. —diu l'Abel.

– Sort que la impaciència no és cap pecat capital. – diu l'Isis, amb to humorístic i els altres tres riuen lleument.

– Crec que és el primer cop que veig un lloc a on es faci ESO, batxillerat, cicles i universitat al mateix centre. – diu la Duna.

– Fa uns sis anys el van demolir, van comprar més terreny i van construir un nou centre molt més gran i funcional. I per això, ara és ''multifuncional''. – explica l'Aren, recordant un article que va llegir fa poc.

– L'únic que li falta per tenir el lot complet és l'infantil i primària. – comenta l'Abel.

– Això està al centre del costat, a menys de mig quilòmetre d'aquí. – diu l'Isis, que també s'ha informat.

– Genial. Així els adults priven als joves d'allunyar-se d'ells i els obliguen a viure eternament en el mateix lloc. - diu una veu masculina que tots coneixen perfectament.

– Juli! Quant de temps! – exclama l'Aren, emocionat, mentre es dirigeix cap a ell i l'abraça.

– Si. Des de 1940, a Itàlia. Quan vas deixar que l'Ira s'apoderés del teu cos i vaig haver de buscar-te i posar-te l'anell. Ni t'imagines el pal que em va fer recórrer tot el país per acabar-te trobant al Vaticà, dinant tranquil·lament amb el Papa d'aquella època. – retreu en Juli, quan se separen.

– Què vols que t'hi digui? Ja sabem tots que l'Ira té un sentit de l'humor molt irònic i retorçat. – diu l'Aren.

– No t'ho prenguis malament, però... No se suposa que hauries d'haver arribat demà? – pregunta la Duna a en Juli.

– Resulta que la Gina i jo ens vam trobar durant el camí i vam decidir anar més de pressa per no perdre'ns el primer dia. Ara mateix ella deu estar a punt de venir. Volia anar a veure als seus descendents abans de fer res. – explica ell.

– I la Minerva? – pregunta l'Isis.

– Suposo que arribarà demà. Sincerament, no ho sé. L'últim cop que la vaig veure va ser perquè s'avorria i dues hores després em va abandonar, deixant-me una nota al coixí dient que marxava perquè la meva mandra no em permetia anar al seu ritme. I ja fa un segle, d'això. – explica en Juli.