Els 7

8

Diumenge, 13:05 del migdia/tarda.

– Saps que tant en Juli com el meu cosí estan colats per tu? – pregunta l'Aren, mentre miren la roba de la tercera botiga a la qual entren (evidentment, totes de marca cara i bona), després d'haver-se injectat la primera dosi de testosterona i haver-se tallat el cabell a una de les millors perruqueries de la zona.

– Ho sé, però tots dos em van intentar atacar, així que... S'hauran de tornar a guanyar la meva confiança. – respon l'Abril.

– I què, creus que tenen possibilitats? – pregunta ell.

– Amb en Juli encara no he parlat i amb l'Abel... Totes les nostres converses han acabat en discussió. Excepte la de fa un moment. Hem estat parlant de tu i al final el seu cervell ha arribat a la conclusió que no ets tan dolent com ell creia, s'ha adonat que et vas sacrificar en escollir ser el portador de l'Ira. Fins i tot m'ha dit que el primer que farà en veure't és demanar-te perdó per haver-te tractat malament. – diu ella – Ho sento, sé que et vaig prometre que no els hi diria res als teus cosins sobre la bona persona que ets en realitat, però estava farta d'escoltar-lo tractant-te com un monstre. Una cosa és que tu creguis que ho ets i l'altre que la teva família et tracti com a tal.

– Tranquil·la, no et culparé per voler-me defensar. – li diu ell, mirant-la directament als ulls – Si veus alguna cosa que t'agradi, agafa-ho. Jo pago. – diu, per canviar de tema.

– Si intentes anar de sugar daddy, que sàpigues que de moment passo de deixar de ser verge. – diu ella, amb to humorístic.

– Aconseguir la teva amistat ja ha sigut tot un miracle, tenint en compte el Karma que hauria de tenir. Amb tu no busco res més, perquè sé que no m'ho mereixo. I tampoc et vull comprar, tu ets una persona lliure de fer el que vulguis. Si et compro roba és perquè em dona la santa gana i perquè tinc diners de sobres com per comprar-te tot el que tu vulguis o necessitis. – respon ell, abans de continuar triant roba.

*******

– O sigui que l'Aren no és tan dolent com ens havia fet pensar? – pregunta l'Isis, després que l'Abel els ho expliqui tot a ella i la Duna, un cop s'han apartat de la festa.

– Exacte. – respon ell.

– I ens ho ha estat ocultant per què no ens sentim malament amb nosaltres mateixos? – pregunta la Duna i l'Abel assenteix – I a canvi nosaltres l'hem menyspreat. – diu, amb to de penediment.

– I m'aposto a què tots hem rigut quan els nostres pecats ens han explicat la putada que li ha fet l'Ira. – diu el petit.

– Som uns cosins horribles. – diu l'Isis.

– Ni ten sols el vam intentar protegir dels seus cosins paterns quan érem humans. – diu la Duna.

– Perquè érem dèbils. No teníem força ni per aixecar una pedra. – diu l'Abel.

– No és excusa. Podríem haver avisat a algú de confiança. El nostre avi, per exemple. Ell sí que era poderós. – diu l'Isis.

– Dona igual, per molt que vulguem, ara ja no ho podem canviar. – diu la gran – El que sí que podem fer és demanar-li perdó i donar-li les gràcies quan el trobem.

– Doncs ens haurem d'esperar. Ell i l'Abril se n'han anat de compres. – diu l'Abel.

– Els has espiat? – pregunta l'Isis.

– Volia saber si ell estava bé i he escoltat la seva conversa. – respon el golós.

– No serà que estaves preocupat, per si l'Aren et roba la que encara no és la teva xicota? – pregunta la Duna, amb picardia.