Els 7

7

Diumenge, 6:00 del matí.

A la mansió Graneis, mentre tots estan fent la seva rutina matutina, algú toca el timbre. L'Abel, amb un gran entrepà de truita a la mà, obre la porta i es troba a l'Abril a l'altre costat d'aquesta.

– Saps que són les sis del matí, no? – pregunta ell, abans de mossegar l'entrepà.

– La meva mare s'ha aixecat aviat per netejar a fons el pis i m'ha demanat que marxi per no molestar-la. – respon ella.

– No és que em molesti, però... Per què has vingut aquí? – pregunta el golós, amb esperances que la resposta sigui ell.

– Volia veure com està l'Aren. – respon la noia i l'endimoniat posa cara de confusió – No sé si ho recordes, però ahir et vas carregar als seus quatre cosins paterns, privant-lo de què es vengés per si sol. Vinc a veure com està. Així que, a on és?

– Fa res que ha arribat al gimnàs. El trobaràs allà, rebentant algun sac de boxa o quelcom per l'estil. – respon ell i a l'instant es nota un terratrèmol i la temperatura baixa dràsticament. – Merda. – diu.

– Què passa? – pregunta l'Abril, espantada.

– Vine amb mi. – diu l'Abel, mentre agafa la seva mà i la porta ràpidament cap a una habitació completament buida i sense finestres – Espero que no tinguis claustrofòbia. No podrem sortir d'aquí fins dintre d'un parell d'hores. – diu, mentre tanca la porta.

– Què està passant? – pregunta ella.

– El que passa és que algun dels altres sis a ''explotat''. I m'aposto el que sigui que ha sigut el meu sempre ''calmat i alegre'' cosí Aren. – respon l'Abel, amb to sarcàstic – Per la nostra pròpia seguretat, serà millor que ens quedem aquí fins que es relaxi.

– A què et refereixes que ha ''explotat''? – pregunta l'Abril.

– És una cosa que ens sol passar quan el nostre pecat ens puteja d'alguna manera. Ens sentim dolguts i traïts, ens cabregem i amb tot el poder que tenim, acabem provocant alguna catàstrofe ''natural''. – respon ell.

– Quan va ser l'últim cop que tu vas ''explotar''? – pregunta ella.

– Fa uns quants anys. Estava a Mèxic. Volia provar un plat típic de la zona i la Gola em va tornar momentàniament al·lèrgic a tots els ingredients que portava. Com a resultat vaig provocar el terratrèmol més gran que hagi vist mai aquell país. Va haver-hi molts morts i ferits. – respon ell i pocs segons després, comença a riure.

– T'estàs rient d'haver causat tal tragèdia? – pregunta l'Abril horroritzada.

– No, no. Jo mai me'n riuria d'això. – diu l'Abel, intentant-se calmar – La Gola m'acaba d'explicar el que l'Ira li ha fet a l'Aren. – respon, aguantant-se el riure.

– I que li ha fet? – pregunta ella, preocupada.

– Quan l'Ira va canviar el seu sexe biològic, ho va fer amb la condició que podria tornar-li el sexe femení quan volgués i un cop fet, l'Aren no podria utilitzar cap mena de tracte ni màgia per tornar a canviar. – explica ell – Ara mateix li acaba de tornar el seu sexe biològic de naixement. – diu, aguantant-se el riure.

– Doncs no entenc per què te'n rius, és una putada per ell. No m'estranya res que hagi ''explotat''. – diu ella.

– Ja sé que és una putada per ell, però després de tot el que ens ha fet, s'ho mereix. – diu ell.

– Ets un imbècil, Abel. Per molt cabró que hagi sigut el teu cosí, no es mereix el que li acaba de fer l'Ira. Ningú s'ho mereix. – diu la noia, enfadada.