Els 7

10

Dilluns, 15:15 de la tarda.

L'Abril està baixant de la moto de l'Aren i la seva mare també està allà per conèixer al noi.

– Gràcies per portar-me, guapo. – diu la noia a l'endimoniat, mentre li torna el casc.

– De res, preciosa. – diu ell, guinyant-li un ull, mentre guarda el casc.

– Així que, tu ets l'Aren. – diu la mare de l'Abril, la qual va amb el seu uniforme de cap de policia.

– Sí, soc jo. Encantat, Maria. – diu ell, mentre li ofereix la mà.

– Igualment. – diu la dona, encaixant la seva mà amb la del noi – Segons tinc entès, tu ets un dels Graneis, no? – pregunta, amb veu desconfiada.

– Sí. – respon ell.

– I com és que mai havia sentit a parlar de tu o els teus cosins? – pregunta la Maria.

– Vam marxar quan érem molt petits. – respon l'Aren – Fa poc van morir tots els nostres pares en un accident i els meus cosins i jo vam decidir tornar aquí, a on teníem a la nostra tia, la Rosa. Però per desgràcia, fa un parell de dies va morir per una malaltia que tenia i la vam enterrar al cementiri familiar de la mansió. – menteix, sense que es noti i amb to sincerament trist – No li vam explicar res a ningú perquè no volíem que la mansió s'emplenés de gent.

– Ho sento. – diu l'adulta – I si hi ha quelcom en el que us pugui ajudar, simplement m'ho heu de demanar.

– Gràcies. – agraeix l'endimoniat.

– No hi ha de què. L'Abril m'ha dit que l'heu cuidat molt bé, durant aquests dies. Ajudar-vos seria el mínim que podria fer. – diu la Maria.

– Us deixo soles, noies, que jo he d'anar a la mansió per preparar el dinar, que avui em toca a mi. – diu l'Aren, pujant a la moto.

– Un moment. – diu la Maria – Ara qui està al vostre càrrec? – pregunta, una mica preocupada.

– La Duna. Ella és la gran dels quatre, té vint-i-cinc anys. – respon ell, abans d'arrencar el motor de la moto i marxar cap a la mansió Graneis.

*******

17:30 de la tarda.

– Sembla bon noi, l'Aren. – comenta la Maria, mentre ella i la seva filla berenen tranquil·lament.

– I ho és. – diu l'Abril – És amable, respectuós i sincer. És molt bon amic. – diu – Canviant de tema, algun cop has sentit a parlar de les dones gat?

– Dones gat? – pregunta la Maria, fingint que no sap que és.

– Sí, mama, dones gat. Ja saps, el que era l'avia, el que ets tu i el que seré jo si algun dia em mossega un vampir. – diu l'Abril.

– Com ho has sabut?

– He conegut als primers vampirs existents. – respon la menor.

– L'Aren és un d'ells? – pregunta la Maria i l'Abril assenteix – I els seus cosins i els seus millors amics, suposo que deuen ser els altres 6. – comenta i la seva filla torna a assentir – Has estat amb ells tots aquests dies i no t'han fet res? – pregunta estranyada, ja que només ha escoltat coses horribles sobre ells.

– Sé el que deus estar pensant, però tranquil·la, són bones persones. – diu la noia – No volen causar el caos, han vingut aquí per passar uns quants anys de tranquil·litat, o com a mínim, tota la tranquil·litat possible tenint en compte que són ells. – diu i la mare assenteix, donant a entendre que ho ha entès.

– I diguem, que vols saber sobre les dones gat? – pregunta la Maria, per canviar de tema.

– Per això no et preocupis, l'Aren ja m'ha explicat la majoria de les coses. I si tinc algun altre dubte, li puc preguntar directament a la Minerva, que en part, ella és la creadora de la raça. – respon l'Abril.

– De totes maneres, si necessites la meva ajuda, ja saps que jo sempre estaré a la teva disposició. – diu la dona, amb un somriure amorós i maternal.

*******

Diumenge, 14:30

Els Graneis estan menjant en una de les taules del gran pati, aprofitant que fa bon dia i per primer cop, han convidat a la mare de l'Abril a dinar.

– Això està boníssim. Sospira la Maria, després d'haver tastat el seu menjar – A quin xef heu obligat que us cuini? – pregunta.

– A cap. Com quasi sempre cuina l'Aren. – respon l'Isis – Quan som a la Vall, intentem no utilitzar molt les nostres habilitats per no cridar l'atenció.

– Sento haver insinuat que... – comença a disculpar-se la Maria.

– No has de demanar perdó per res. – la talla l'Abel – Ets la cap dels policies de la Vall, millor estar alerta que endur-te'n una sorpresa. Per cert... Tu estàs convertida, no? – pregunta a la Maria.

– Sí, sí que ho estic i des de fa uns quants anys. – respon aquesta – I el que em va mossegar va ser en Marc. – diu, mirant a la seva filla.

– El meu pare és un vampir? – pregunta l'Abril, sorpresa i la seva mare assenteix – Però com és possible? No se suposa que els vampirs no poden tenir fills?

– Els vampirs només poden tenir fills amb les dones gat convertides per ells. I el dolor del part fa que es trenqui el ''control de l'amo''. – respon la Maria.

– En fi, jo me'n vaig. Tinc coses a fer. – diu l'Isis, abans de marxar.

– Jo també me'n vaig. – diu la Duna.

– Un moment. – diu la Maria, seguint a la Duna – Vinc amb tu, que hem de parlar d'un tema relacionat amb el Consell.

– Jo també us deixo. – diu l'Aren – Me'n vaig a Sant Feliu a assegurar-me d'una cosa. – diu, abans de desaparèixer, deixant sols a l'Abel i a l'Abril.

– Què tal estàs? – pregunta l'endimoniat a la noia.

– Bé. – respon ella.

– A tu t'agrada l'Aren? – pregunta ell, amb por que la resposta sigui sí.

– No. – nega ella – El teu cosí i jo només som amics. Molt bons amics, però res més.

*******

– De què vols parlar? – pregunta la Duna, quan la Maria arriba a la seva habitació.

– Del Consell ''en contra'' dels éssers sobrenaturals. – diu la felina – Com suposo que ja saps, en realitat el Consell serveix per ocultar i protegir als que no som humans, perquè no ens donin caça.

– Clar que ho sé. – diu la Duna – Jo vaig ser una de les primeres membres del consell. Pràcticament, vaig ser jo qui va escriure el tractat d'aliança entre les famílies fundadores. – diu – Però perquè vols parlar d'això, ara? – pregunta, estranyada.

– T'agradaria tornar-ne a formar part? – pregunta la Maria.

*******

A l'arribar a Sant Feliu, l'Aren augmenta els seus sentits, ja que fa uns moments ha notat quelcom estrany.

«És impossible.» Pensa «No se suposa que l'Abel els va matar a tots quatre?» Es pregunta.

«I així ho va fer.» Li respon la veu de l'Ira «La Gola m'ho va dir.»

– No pot ser. – xiuxiueja l'Aren, en veure als quatre Moré drets, davant de la seva masia.

– Què passa, cosina? – pregunta la Laila, sense girar-se a mirar-lo – A cas et pensaves que tu ets l'única que sap fer tractes amb l'infern?