Utopia.

Història de la meva vida

"Ets forta". L'adjectiu forta s'adereix prou bé a la meva persona. És el que tothom m'ha dit sempre :"Has de ser forta", "no pots dependre de ningú", "ningú et solucionarà els problemes"...
Però com pots ser forta amb algú que és la teva debilitat? És una pregunta que m'acostumo a fer unes deu vegades al dia.
Tot va començar el primer dia de 1r de Batxillerat. Venia gent nova a l'institut i era una cosa que no em féia massa gràcia. No volia conèixer a gent nova. No em calia. Al principi va resultar incòmode perquè m'havien canviat de classe i no savia amb qui sentar-se. Vaig seure amb les primeres cares conegudes que vaig trobar. Tampoc em sentia agust. De fet, no em sentia agusta amb ningú de l'institut. Hi havia molta gent nova, a alguns els coneixia de vista, a altres em sonàven els noms i altres que no havia vist mai. Vaig reconèixer una cara en especial. La cara d'un noi que ja feia anys que coneixia de vista. No era el noi més atractiu del món, però a mi em semblava bastan atractiu. Tenia cara de simpàtic, tot i que mai havia parlat amb ell. Seia just darrera meu. El dia es va fer llarg. Marxava amb una amiga que es deia Anna i just al sortir en el vam trobar. L'Anna el coneixia bastan bé ja que havíen fet teatre junts. I com no, es van posar a parlar. Em sentia incòmode. De fet, sempre em passa quan algú que no conec es posa a parlar al meu costat. Tampoc m'agrada involucrar-me en la conversa; desconecto. Crec que ell em va dir algo del pal: "Ohh, tu ets la Lluna, no?", suposo que per fer-se el simpàtic. Van acabar de parlar i vam marxar.
Era a casa. I tot i que comencava a sortir amb un noi, no em podia treure al Ricard del cap. Era totalment diferent a tots els nois que havia conegut fins llavor. Sé que sona molt tòpic però és de debó. Era el tipic noi hippie, portava una rasta, una arracada, era de pell morena i cabells llargs. Ulls castany i boca petita. No li agradava la música actual ja que, opinava que les millors cançons ja s'havien compost i que les actuals eren meres còpies. El que més em cridava l'atenció era lo molt que es semblava a mi.
Al dia següent començaven les classes de debó, tot i que cada profe feia les presentacions per tant, tampoc fèiem molt. Tenia dues optatives amb en Ricard. Recordo que es va asseure amb mi perquè no coneixia a ningú més. Al principi no parlava, però anava fent les tipiques preguntes cordials. Al final de la classe ja parlava pels colzes. "Quan és el teu aniversari", "com es presenta el curs", "no conec a ningú ha, ha, ha"..., preguntes tant estúpides que em fèien riure i passar una bona estona. I al no coneixer a ningú em sentia la seva protectora.
A mida que anàven passant les setmanes ell anava fent més amics. Ens semblàvem molt de gustos, però de caràcter, erem totalment diferents. Ell era gràcios i obert, rialler i simpàtic, bromista i que quèia bé; jo era més del pal tranquil·la i tancada, tímida i ensopida, antisocial i que acostumava a no moure's de la seva àreea de comfort. Les noies es començàven a fixsar en ell i sentia com jo seria una més. Una noia amb la qual parlar fins que fes amics. Però no va ser així. Es continuava sentan amb mi a classe de sociologia i literatura castellana. Sentia que amb ell podia parlar, amb una certa distància, clar. Crèia que les coses millorarien.