Utopia.

L'esperada senyal

Sempre m'he considerat una persona més aviat tancada i poruga. Realment tinc molts pocs amics. No m'agrada sortir de la meva zona de confort, conèixer a gent nova o actuar sense pensar en les conseqüències, per això necessitava que en Ricard donés un pas més enllà per a que jo poguès armar-me de valor, deixar al meu novio i llençar-me a aquell món desconegut anomenat amor que m'oferia en Ricard. Estava sopesant pros i contres. Pros? Era increible, simpatiquíssim, obert, confiat, tendre, rialler i despertava en mi un sentiment molt positiu. Contres? Era així amb tothom, era tant amigable que poder no es donava compte que totes les noies estaven per ell, no pillava cap indirecta, coneixia a molta gent (noies), la gent deia que parlava amb molt.es noies i això em feia ser gelosa i el pitjor, feia que tot el meu món es descomponguès perquè mai savia què passaria amb ell. Sóc previsible, m'agrada tenir les coses planejades, però poder mai vaig poder planejar el que passaria... 

Era el dia dels innocents, bé, poder ja no perquè passaven les dotze, però implícitament, era el dia dels innocents. Mentre parlava amb el meu millor amic pel WhatsApp, no podia evitar estar pendent de si en Ricard era en línia o no. Després de tragar-me un discurs moralitzant del meu millor amic, en Tro, vaig armar-me de valor i el vaig obrir. El vaig obrir amb un: "Ricard?", al qual ell va contestar en menys de tres minuts amb un: "Lluna?". Crèia que s'havia quedat dormit, així que vaig haver d'improvitzar. Volia mantenir una profunda conversa amb ell, volia conèixe'l més abans de llençar-me a lo desconegut. La conversa fluia i va ser aleshores quan vaig cometre un dels errors més grans de la meva vida però que alhora van ajudar a crear una de les històries  més boniques que probablement lleguireu o experimentareu mai. Li vaig dir que el meu novio m'havia ficat les banyes i que ho havíem deixat (mentida). Em vaig fer una mica la víctima, tot s'ha de dir.., però ho vaig fer per una bona causa: volia saber que pensava de mi. No era conscient del que estava fent, per primera vegada, estava actuant sense pensar en les conseqüències. Trigava molt a contestar i m'estava impacientant. En Tro, ja em va adverti en què estava jugant amb foc. Però res m'havia preparat per al que em va respondre. Recordo les paraules exactes, sempre les tindré gravades, em va dir algo rotllo: " Mira Lluna, si els primers dies et vaig dir que m'agradava la Mireia era perquè no podia dir-te que en el poc temps que feia que ens coneixiem crèia que m'estava pillant de tu. Però clar, no t'ho podia dir perquè tenies novio i no em volia emportar una decepció a començament de curs..., així que no et demoris, perquè vals molt". Per què si era exactament el que desitjava que em diguès em sentia tant malament? A si, perquè tenia novio i tot havia estat una mentida. Em sentia feliç perquè només amb aquestes paraules havia fet despertar en mi sentiments que el meu novio amb cinc mesos no havia pogut desenterrar. Em feia fàstic a mi mateixa, perquè s'havia obert a mi, m'estava dient coses precioses, era capaç de fer-me tremolar només llegint paraules i jo.., jo ara li hauria de trencar totes les espectatives. Finalment li vaig dir, li vaig confessar que havia estat una "innocentada" i que entendria que no volgués tornar a saver de mi. No va contestar, però el dia següent em vaig aixecar amb un texts seu que deia així: " Enfadat no estic, però dolgut... doncs si. Però enfi, què hi farem?, sempre arribo tard a tot arreu. I si no et vaig dir res abans. m'es enllà d'això, no sé que t'haurà dit la gent de mi, però jo ja fa molts anys que vaig recollir les xarxes de la pesca. Porto des de 3r de la ESO sense estar amb ningú perquè no n'he trobat a ningú prou interessant..." M'era igual quedar com la dolenta de la història, però havia de deixar al meu novio. Per un cop a la meva vida m'havia d'arriscar per aconseguir el que volia. En aquell moment no li vaig dir res a en Ricard, la conversa va acabar molt seca, però em va ser igual perquè ell no tenia ni idea del que havia desencadenat, i també tenia totes les vacances de Nadal per a que la cosa es relaxessin. 

No m'equivocava al afirmar que quedaria com la dolenta, el novio no s'ho va pendre gaire bé. Tampoc li vaig explicar els motius. Però realment estava amb ell per estar. No m'hauria importat continuar amb ell, però des del minut 0 que vaig conèixer al Ricard tot va canviar, vaig veure la química que teniem i tot el que em podia aportar  i ensenyar i no vaig dubtar ni un segon a arriscar-ho tot per ell.