Utopia.

Canvis 2a part

Era a casa de'n Ferran (el noi que feia la festa a casa seva), disfresada de lleó amb tota la cara pintada,-totalment fora de la meva zona de confort-, per sort hi havia molta gent a la qual coneixia i amb la qual em portava. També ajudava els quants cubatas que portava a sobre, però m'ho estava passant realment bé. Allà vaig conèixer a unes noies molt simpàtiques que es veu que es portaven amb les que jo ja coneixia. En especial em va cridar molt l'atenció una que es deia Paula,- dic que em va cridar l'atenció perquè no es relacionava gaire amb la gent nova, és a dir, amb mi, i això em va fer veure que ens semblàvem, em va fer gràcia-. Van anar passant les hores i s'ha d'admetre que ens havíem montat un bon grupet. Va arribar l'hora de marxar, les noies vam marxar abans i els nois (inclós en Pau), en van quedar a ajudar a recollir a en Ferran. Anant cap a la discoteca les noies en vam dispersar. Mig recordo que vaig trucar a en Ricard i com no me'l va agafar ni un sol cop li vaig deixar  uns quats misatges,- PRIMERA senyal que indicava que m'agradava, trucar-lo borratxa, tot un clàssic, SEGONA senyal, de moment no havia passar res amb en Pau-. Jo em vaig quedar endarrera amb la Paula i amb una altra noia de la meva classe (que tampoc em queia excesivament bé) que es deia Berta. Es veu que la Berta havia begut més del compte i també parlava més del compte..., ens va estar explicant que li agradaven dos nois, dos nois totalment oposats entre sí que alhora feia que admirés les virtuts d'aquests. Os imagineu qui eren? No, en Pau no, però en Ricard si- TERCERA senyal, els meus instints assessins van augmentar més d'un 150%, en Ricard era meu...-, l'altre noi era en Ferran- noi que li agradava a una amiga meva. De fet, ella es trobava a la mateixa situació que jo, no savia si li agradava o no i per si no fós casualitat, els dos havíen anat al mateix institut. Un institut d'una sola línia i per tant , veient a les mateixes úniques noies durant tota la seva vida, per tant, no era d'estranyar que fóssin inocents e parats alhora d'actuar. Fet aquest incís, continuem-, també ens va estar explicant que li agradaven les noies. De cop la Paula va confessar que era lesbiana. No li vaig donar importància, sóc bastant tolerant i he d'admetre que sempre ho havia volgut provar amb alguna noia. Vam continuar caminant cap a la discoteca parlant de tot fins que la Berta de cop i volta es va desmaiar. Entre la Paula i jo la vam duur a un banc. No savíem què fer, si trucar als seus pares, a els seus amics o a una ambulància i per si no fós poc, s'havia quedat sense bateria i no teníem forma de contactar amb els seus coneguts. Després d'una mitja hora de vòmits, pixeres, discultes i monòlegs interminables, vam poder treure-li el telèfon de casa seva. Òbiament vam trucar als seus pares, els quals van trigar uns cincuanta minuts a arribar. Un cop assegurada la vida de la Berta, la Paula i jo ens vam decidir a anar cap a la discoteca. Deurien ser les dues passades i com bé diu una sàvia sèrie de telelevisó anomenada "How I meet your mother", no passa res bo després de les dues del matí..., vam trigar uns vint-i-pico minuts a arribar a la discoteca (i no era perquè estigués lluny, sinó perquè no os podeu arribar a imaginar lo difícil que és haver-se de desmontar una disfressa de lleó enmig del carrer per pixar...). Realment no sé que em va passar aquella nit. Deurien ser els cubatas o el meu cacao mental els que parlàven per mi però vaig cometre una cosa que faria que ho canviés tot. De cop i volta, abans d'entrar a la discoteca, vaig parar a la Paula, la vaig mirar i m'hi vaig llençar. Sí, em vaig liar amb ella, i per la meva sorpresa, em va agradar i molt. Li vaig dir que no ens separéssim aquella nit però va ser entrar a la discoteca i ja no la vaig tornar a veure. Al dia següent no estava gaire segura del que havia passat així que la vaig obrir. Els meus temors van ser desemmascarar, ens vam liar i no només un cop sinó uns quants. Des d'aquell moment, no vaig tornar a veure a les noies de la mateixa manera. Aquella nit no només vaig descobir que m'agradaven les noies sinó que els nois m'havien deixat d'agradar excepte un, en Ricard. Encara avui en dia no m'he dfinit dins de cap etiqueta perquè ni jo mateixa ho entenc. Se'm presentava un dilema moral, no savia si explicar-li a en Ricard o callar-m'ho, perpo clar, si ja no m'agradaven els nois, tard o d'hora s'acavaria enterant. Vaig decidir explicar-li i no s'ho va pendre malament. Crec que tampoc s'ho va pendre enserio. La qüestió va ser que vaig continuar parlant amb la Paula. Em sentia culpable perquè en Ricard pensava que només m'havia liat amb ella i prou, però no va ser així. La Paula em va ensenyar tot un nou món, un món que m'agradava més que l'anterior. Van ser uns mesos raros e intensos. Per primera vegada, l'idea d'un trio no em semblava tant descabellada..., clar que res em va preparar per totes les emocions que van venir posteriorment després d'aquell Carnestoltes.