Utopia.

No vull parlar d'amor

Començaven a passar els mesos. Poc a poc en Ricard i jo anàvem agafant més confiança i altres coses..., el "problem" era que jo estàva sortin amb una altra persona que crèia que estimava. Poder continuava amb ell perquè en Ricaard m'havia dit que li agradava la Mireia. M'ho va confesar a una classe de comentari de text, ens avorríem i  vam jugar al joc de les preguntes. Li vaig preguntar quines noies de la classe li semblàven guapes o amb quines tindria alguna cosa, òbiament, vaig ometre el meu nom. No vaig poder evitar sentir-me decepcionada quan em va dir el nom de la Mireia. Un sentiment desconegut per mi va invaïr el meu cos. Gelos?, mai havia estat gelosa amb ningú, però no podia evitar tenir un malgust de boca al imaginarme'ls junts. Per què? Què més em donava si jo tenia parella? Sempre que li parlava de d'Alex, ho de com em feia sentir, en Ricard es tornava seriós. És possible que m'estigues montant una història on no l'havia? Continuàven passant els dies, setmanes i mesos. Havíem arribat a aquell punt en el qual erem bastant amics, però no el suficient per parlar per WhatsApp. Això no treia que de tant en tant ens obríssim..., tot i que vaig decidir oblidar els sentiments que afloraven dins meu i centrar-me en els estudis i el meu "novio", o això em vaig intentar inculcar. Tot va canviar un 19 de decembre. Havíem acabat el primer trimestre i vam sortir de festa per celebrar-ho. En Ricard i jo ens havíem posat d'acord per duur una samarreta hippie (malgrat jo li vaig fer la "pua"). Aquell dia no vaig beure, volia recordar-ho tot perquè savia que ell i la meva parella sortíen i no volia que la nit acabès en desastre. Normalment les meves amigues i jo acostumem a entrar tard a la discoteca, en agrada quedar-nos parlant a la platja. Recordo perfectament aquella nit, va ser una de les millors. Uff, es que recordo cada instant que vaig passar amb ell aquella nit. Només entrar a la dicoteca, va ser encendre el meu radar Ricard. Quan el vaig veure ballant, un impuls dins meu em va duur a cometre una estupidesa.., vaig córre cap a ell i li vaig saltar sobre. Vam estar uns segons abraçats. Era la segona vegada que ens abraçavem, (la primera va ser el dia del seu aniversari uns dies abans) van ser uns segons memorables, quan em vaig baixar dels seus braços ell estava realment sorprès. Perquè savia que no acostumava a mostrar tanta eufòria. Vam estar ballant, inclús ens vam inventar una coreografia, ballàvem enganxats, l'un al davant de l'altre, movent-nos coordinadament i alhora, el focus de la sala ens va enfocar, i va ser quan vam tornar a la realitat i ens vam adonar que hi havia més gent amb nosaltres. Realment crèia que se'm llançaria, però no ho va fer, suposo que perquè la realitat em va donar una hòstia en tota la cara quan va aparèixer el meu novio. Per desgràcia havia d'anar amb ell. No vaig veure més a en Ricard en tota la nit. Tot just arribar a casa, no hi deixava de pensar. L'aprop que èrem l'un de l'altre, l'aprop que estàven els seus llavis dels meus. La resposta a la pregunta que os esteu formulant ara mateix és sí, si que li hagués ficat les banyes al meu novio. Perquè savia que en Ricard no era un més. Era exitant, divertit i em feia molt feliç cada cop que compartíem algun moment íntim. Des de ballar enganxats a arrepenjar-me al seu braç a l'hora de classe. No vull parlar d'amor però savia que necessitava una senyal més per a fer-me donar compte que volia estar amb en Ricard i agafar el valor suficient per deixar al noi amb el que estava. La senyal no va trigar gaire a aparèixer...