Utopia.

Petita Utopia

Des del meu "incident" amb la Paula, les coses s'havien tornat bastant tenses amb general..., en Ricard encara no savia que continuava parlant amb ella i ja portava unes setmanes. No era possible el que m'estava passant.-que m'agradin dos nois alhora encara s'enten, però que m'agradi un noi i una noia al mateix temps.. Això ja sembla de telenovel·la-. Jo estava contenta. Començava a definir qui "era". Veia el món amb uns altres ulls i ara entenia per què mai havia funcionat amb cap noi, ara entenia per què mai m'havia implicat i obert 100% amb algú, perquè realment, no m'agradaven. És curiós com canvien les coses amb un obrir i tancar d'ulls. M'era bastant igual el que diguéssin, jo no havia compartit amb els meus de confiança i savia que no em jutjarien. Clar que els va xocar bastant. Per altra banda, la meva família m'havia donat el seu recolzament 100%. Vivia en un núvol. Van ser uns mesos els quals vaig desconectar de tothom- inclós en Ricard-. Finalment li vaig explicar a en Ricard, no m'ho podia guardar i menys amb ell. Portavem molts mesos parlant, i poc a poc estava conseguit que m'obrís. No podia callar-m'ho més, sobretot si crèia que podia arribar a algo serio amb la Paula. Em feia por que s'enfadés, ja que amb ell portava més temps i erq com enviar-ho tot a la merda, però un cop més em va sorpendre...S'ho va pendre "bé". De moment semblava que tot anava per bon camí, però aleshores va passar algo totalment nou per a mi i que ho va canviar tot. Era de nit, com era de costum no podia dormir,-perquè tinc insomni- i com sempre, estava parlant amb en Ricard. Era el "nostre moment del dia", durant el dia parlàvem per l'institut o pel WhatsApp, però realment parlàvem per la nit, de com ens havia anat el dia, de com ens sentíem, etc. Tot va començar com el joc de les preguntes al qual sempre jugàvem, però a mida que va anar avançant les preguntes, cada cop eren pujades de to- ja m'enteneu-. Em va estar explicant tot el que havia fet amb noies,-em va sorpendre molt la veritat, no era tan inocent com crèia i això va despertar en mi un sentiment que fins ara no m'havia plantejat: em posava molt. Volia fer-ho amb ell? Els dos èrem verges, però qui millor que  per fer-ho la primera vegada? Era tendre i amable, em sentia molt agust i tranquil·la amb ell i encara no li havia dit, però l'estimava.., si, en el fons l'estimava i agraia tots els dies que els seus pares el matriculéssin al meu institut.-, jo també li vaig estar explicant tot el que havia fet- en veritat, crèia que l'experta en aquests temes era jo, ja que havia estat amb un noi i havia fet coses, però va resultar que en Ricard era tot un expert...- la conversa va continuar pujant de to. Realment, escribia molt bé en Ricard, no només tots els textos que m'havia fet fins ara, sinó la seva claretat alhora d'escriure i lo detallat que ho describia tot. Mai m'havia passat. Tenia unes ganes bojes de que em toqués, m'acariciés i em fes seva. Però era d'esperar. Al final tota la química que teniém havia de sortir per algun lloc. Per dir-ho d'alguna manera això va complicar encara més les coses-jo crec que en Ricard savia perfectament que m'agradava, i se'n va aprofitar-, ja que ell savia que lo nostre havia quedat aplaçat perquè volia intentar algo amb la Paula. Les coses mai surten com un vol- i menys a mi-. Ja no el veia amb els mateixos ulls. El nen tendre e inocent s'havia convertit en el sexy i "buenorro". Els primers dies que vam quedar "per fer-ho", realment no ho vam fer. Em va sorpendre la poca experiència que tenia, feia pena al seu costat. Per això ell va esperar a que tingués més experiència. No va ser fins una tarda d'un 13 de març que ho vam fer per primer cop. Estava molt relaxada i no se'm acudia ningú millor amb qui fer-ho. Havia descobert feia poc que l'estimava, però no li havia dit perquè això suposaria un canvi radical en ell. Per a mi la paraula "t'estimo" té un valor molt fort i no me'l prenc a la lleugera. Finalment ho vam fer. Em va fer bastant mal, res em va preparar per a aquell dolor, un dolor agradable? Va ser extrany. A ell també li va fer mal. Vam fer bastant el pena, la paraula que defineix perfectament la nostra primera vegada era : ortopèdic. Era graciós perquè totes les "nostres primeres vegades" mai sortien com jo volia. Però era bonic, perquè amb l'únic que volia tenir primeres vegades era ell...
Ah si, la Paula, seguia amb ella. A ella no l'estimava però m'agradava molt, no volia perdre-la..-ah, m'he deixat comentar que en Ricard i la Paula també es coneixien, havien anat al mateix cole, i no es portaven massa bé-. Ella savia que jo tenia "algo" amb ell, era òbi i la gent parlava molt. Li molestava una mica. Per això no s'obria com jo volia que ho fes. I em feia mal que no ho fés ja que jo estava sent molt sincera.