Utopia.

Traspàs

Des del fantàstic 23 d'abril que les coses no van deixar de millorar. Realment, començava a creure que la felicitat eterna es podia fer realitat, en Ricard li donava vida a tot. Era curiosa la seva forma de ser però feia que una infeliç es convertís en pur positivisme. Malgrat tot això també tenia coses dolentes, la gent començava a fer preguntes i jo encara no estava preparada per respondre-les i això m'agobiava. No volia comprometre'm i ell ho tenia molt present. Les coses no eren tan boniques com semblaven. Havia d'estar totalment segura per sortir amb ell i hi havia coses que feien que retrocedís com per exemple que sempre em donava la raó. Poder sona molt tonteria però en Ricard sempre ho discutia tot amb tothom, tenia persistència i mantenia les seves opinions, en canvi, amb mi, era com si tot això desapareixés i m'ho acceptés tot; tampoc m'agradava la forma en què es portava amb les noies, era "molt carinyós", encara que no es dongués compte, jo si que me'n adonava; a part, sempre estava fent broma i no se'l podia pendre enserio. Eren petites coses que feien que em qüestionés la nostra "relació", tot i que després veia tot el que havíem fet l'un per l'altre i l'amor que ens teníem que totes les pors desapareixien. A mitjans de maig perfi ho vaig tenir tot clar. Volia estar amb ell. Sonarà egoista però ho vaig decidir després que em dongués el meu regal d'aniversari- malgrat no eren coses materials, si molt sentimentals que van arrivar-me fins el fons-. El regal es composava de tres parts: plaers, records i amor. Era una caixa genat que dintre i contenia tres caixes petites les tres amb els noms que he dit abans, dins de cada caixa hi havia una carta escrita per ell explicant cada record, plaer o amor que haguéssim compartit. A part, per exemple a plaers hi havia menjar, a records fotografies i a amor, simplement amor. Veure com algú podia fer tot això per una altra persona va fer que em dongués compte que necessitava a un Ricard en la meva vida.