Els nous caçadors

5

L'Adrià, els meus gats i jo, estem passejant pel bosc, en busca d'alguna presa que ens sigui útil per menjar.

- Si que son obedients, els teus gats, no? - em pregunta l'Adrià, sorprès, ja que els felins només s'aparten de mi, quan van a fer les seves necessitats.

- Els dos són adoptats, i varen passar una temporada al carrer, abans de que la meva mare i jo els trobéssim. Saben la dificultat que hi ha per sobreviure al carrer, i ara saben la comoditat que hi ha, al ser un gat de casa. - explico - Saben que amb mi tenen menjar, protecció, un sostre i amor assegurats. - afegeixo.

- Es a dir, que això que diuen, de que els gats son uns interessats, es completament cert, oi? - diu ell.

- Doncs com els humans. - dic jo - O a cas estaries amb algú, que no t'aporta res? - li pregunto.

- Vist així... - comença a dir, peó calla al escoltar un so guturalment greu - Tu també ho has escoltat? - em pregunta.

- Si. Ho he escoltat. - responc.

En Blue i la Nuit, que en aquests moments s'havien apartat, per fer les seves coses, venen corrents cap a mi, i salten sobre meu.

- Creus que serà una Morsavis? - pregunta l'Adrià.

- Ni de conya. - responc jo - El crit de les Morsavis no és greu. És agut. Molt més agut. - dic.

La bestia salta d'entre uns arbustos, quedant davant nostre.

El monstre va a quatre potes, i la seva parença m'és familiar. Em recorda...

"Lupusmortis." em ve el nom al cap.

Clar que em sona. La bestia sembla un llop, però igual que amb la Morsavis, sembla que estigui recobert de vidres negres trencats, i no del seu pelatge habitual. I, al igual que amb l'altre monstre, els seus ulls son del vermell més intens, que hagi vist mai.

Aprofitant que el Lupusmortis està únicament centrat en l'Adrià i en mi, en Blue i la Nuit aprofiten per baixar de sobre meu, i amagar-se entre unes roques.

Com si portes tota la vida fent-ho, faig sortir líquid pel meu braç esquerra, per crear un escut, i també per la meva mà dreta, per fer una espasa.

L'escalfor que sento als ulls, cada vegada que utilitzo la meva habilitat, ja l'he normalitzat. Inclús m'és agradable, aquesta sensació.

Miró a l'Adrià de reüll. Entre les seves dues mans, te agafada una espasa, però no sembla ser sòlida del tot, sinó que està feta d'una mena d'un fum de color porpra.

Torno a centrar-me en el monstre, que està tens, en posició d'atac, grunyint-nos amenaçadorament.

Suposo que al estar jo més endavant, el Lupusmortis, decideix anar a per mi, i només li és necessari un salt, per acabar amb els deu metres de distància que hi havia entre els dos.

Jo m'agenollo al terra, em protegeixi el cap amb l'escut, i deixo sortir la punta de l'espasa, obrint el ventre de a la bestia.

El monstre cau al terra, aparentment mort.

- Talla-li el cap! - li crido a l'Adrià, quan veig que el Lupusmortis es mou lleument, com si intentes aixecar-se, sense que nosaltres ho notem.

L'Adrià aixeca la seva espasa, i la baixa amb força, dirigint-se al coll del monstre, però no li talla el cap, no. Pel simple fet de tocar-lo amb l'espasa, a excepció del cap, que queda intacte, la resta del cadàver es converteix en cendres, que el ven s'endú quan bufa.

Els dos ens mirem, sorpresos. Suposo que això és el que causa l'habilitat de la destrucció.

Quan senten que el perill ja ha desaparegut del tot, en Blue i la Nuit surten del seu amagatall, i corren cap a mi, refregant-se per les meves cames, quan ja són al meu costat.