Els nous caçadors

17

Em desperto, i el primer que veig és a en Raziel, dormint com un ángel, literalment parlant. Les seves ales ens cobreixen als dos, donant-nos una sensació de calidesa i protecció.

Tot i no estar despert, m'abraça amb compte, per intentar no tocar-me la ferida. Sincerament, em dona igual si ho fa o no. Ja ha cicatritzat.

De fet, ja m'hauria tret les venes, però no vull despertar-lo, es veu molt tranquil, dormint.

Uns llargs segons després, ell obre els seus preciosos ulls negres, tan foscos i profunds com el cel, quan és de nit, i no es veu cap estrella brillant.

- Bon dia, Raz. - el saludo, abans de donar-li un peto al front.

- Bon dia, Vid. - em diu ell, i jo somric, pel diminutiu que ha utilitzat - Que farem avui? - em pregunta.

- A mi avui em toca anar a patrullar. - respong - T'apuntes? - li pregunto, i ell fa que si amb el cap, somrient amb il·lusió.

*****

En Raziel i jo passejem pels carrers de Santa Cristina d'Aro, concretament, per la zona alta, a on es troben l'escola, la Casa Màgica, l'església i la biblioteca.

En Blue i la Nuit, ens segueixen per tot arreu, i de tan en tan, s'endinsen pels trossos de camp, per fer les seves necessitats, o per caçar alguna petita presa.

L'escriptor i jo, estem agafats de la mà, amb els dits entrellaçats. Caminant en silenci, sense necessitat de dir res. Simplement gaudint de la companyia que l'altre ens proporciona.

- Creus que si entres a l'església, et passarà res? - em pregunta en Raziel, quan passem pel davant d'aquesta.

- En teoria no m'hauria de passar res, pero... Millor no quedarnos amb els dubtes. - dic, rient lleument, mentre començo a caminar cap al sagrat edifici.

- Que? Espera, Vidal. Que estas fent? - em pregunta, mentre l'estiro de la mà, per que em segueixi.

- Entrar a l'església. - responc, rient, mentre entro a dins.

Res. No em passa absolutament res. Ni malestar, ni foc celestial, ni cap barrera invisible que em prohibeixi entrar. No em passa res.

Miró a en Raziel, i ell està maravellat, observant cada racó de l'església.

- Maca, eh? - pregunto jo, i ell fa que si amb el cap - En els plans originals, anava a ser més gran, però el pressupost no va donar per més. - dic, recordant que a l'escola ens ho van explicar.

- Més gran? - pregunta ell, sorprès.

- Si. Més gran. - dic jo, estranyat per la seva pregunta - Es el primer cop que entres a una església? - li pregunto, amb una cella alçada.

Ell abaixa la mirada, pensatiu, com si estigués buscant la resposta en el terra.

- Si et sóc sincer... No recordo res, des del dia en el que ens varem conèixer. - diu, quasi xiuxiuejant - Potser, aquell dia, va ser quan Déu em va enviar a la terra, i potser és per això, que no recordo res anterior a aquell dia. - explica la seva teoria.

Jo poso més pressió en les nostres mans, per donar-li suport, perquè sàpiga que estic aquí.

- Tranquil. Ja aniràs recordant-ho tot. - dic, amb to calmat, i un somriure que intento que sigui confortable.

- Però que tenim aquí? - pregunta una veu greu i tancada, que ve de la foscor de l'església - Un arcàngel i un dimoni, entren en una església, agafat de la mà. Sembla l'inici d'un acudit dulent. - diu la veu, amb mofa.