Els nous caçadors

16

En Raziel, l'Astaroth i jo, continuem en el teatre, amb la mateixa posició que fa uns minuts, quan el dimoni ha dit ser el meu pare.

- Que, encara no ho has processat? - em pregunta el dimoni, amb una cella alçada - Si, sóc el teu pare. Ja podem passar al que realment interessa: el pla dels monstres per provocar la fi del món, i que fer per evitar que això passi. - diu.

- Sembla el títol d'un llibre dolent de comèdia. - diu en Raziel, i l'Astaroth riu.

- Em cau bé, el teu xicot. - diu el dimoni, mentre acaba de calmar el seu riure.

- Com puc evitar la fi del món? - pregunto, anant directe al gra.

- Ah, molt fàcil, simplement has de matar al rei de l'infern. - diu, amb sarcasme.

- Oh, si, molt fàcil. - ironitzo jo - Com esperes que ho faci, això? - pregunto, serios.

- El rei de l'infern, per molt irònic que sigui, mai ha deixat de ser l'arcàngel Llucifer. - diu l'Astaroth - Pregunta-li a en Raziel, com es pot matar a un dels seus. - diu - Conviant de tema, com estàs fill meu? - em pregunta - Pel que veig, portes molt bé, aquest tema de la caça.

- Si. Ho porto bé. - dic jo.

- I ja està, no em diràs res més? - pregunta, després d'uns segons de silenci, en els que suposo que devia esperar a que parles més.

- I que més vols que et digui? - pregunto, una mica enfadat - D'acord, si, biològicament parlant, ets el meu pare, però... Es el primer cop en els meus vint anys de vida, que et veig. Mai has estat present. Ni tan sols sabia res, sobre la teva existencia. - dic - I ara apareixes del no res, i que? Et penses que actuaré com un nen petit que corre als braços del seu pare, per que el troba a faltar? Et penses que m'obriré a tu, així com així? - pregunto, sense esperar cap mena de resposta - Per mi ets un desconegut, i et tractaré com a tal. Si vols la meva confiança, te l'hauràs de guanyar. - dic, abans de baixar de l'escenari, i sortir de la gran sala, sent seguit per en Raziel.

Quan poso la mà al pany de la porta de sortida, aquest em crema, i apartó la mà ràpidament.

Durant uns segons estic confús, però després ho recordo.

- Genial. - ironitzo - La trampa per dimonis, també funciona amb mi. - dic, mentre creo un drap - Podries sortir i esborrarla, si us plau? - li pregunto a en Raziel, mentre li entregó el tros de tela que acabo de crear.

- Amb molt de gust, dimoni. - diu ell, de forma afectuosa, mentre s'aguanta el riure.

- Moltes gràcies, arcàngel. - dic jo, tallant.

- Ha sigut massa aviat per fer la broma, no? - em pregunta, amb tonalitat de disculpa.

- Si. Jo crec que cinc minuts, es molt aviat. - responc jo, mentre l'escriptor esborra la marca.

- Ho sento. - es disculpa, mentre surto de l'edifici.

- No. Ho sento jo. - dic mentre m'apropo a ell, i l'abraço suaument per la cintura, amagant la meva cara entre el seu coll, i la seva espatlla esquerra, i ell m'abraça també, envoltant les meves espatlles amb els seus braços - No ho hauria de pagar amb tu. - xiuxiuejo, suficientment fort com perquè em pugui escoltar - Tu no tens la culpa de que la meva vida sigui... Tan poc convencional.

- Poc convencional? - pregunta ell - Però qué dius, si la teva vida es del tot normal. - ironitza.

- Si, supernormal. - ironitzo jo - Sóc el descendent directe d'un dels bandolers més coneguts de Catalunya, i que alhora era el caçador de la creació. Actualment, jo sóc el caçador de la creació, i per el que es veu, també soc mig dimoni, i l'encarregat d'evitar que el món se'n vagi a la merda. La meva mare és una bruixa descarrilada, el meu pare és un arxiduc de l'infern, els meus cuatre i únic amics, també son caçadors, i el meu xicot es un arcàngel. - dic - L'únic normal que hi ha a la meva vida, son els meus gats. - afegeixo, i ell m'abraça amb més forsa, per consolar-me.