EL PERFECTE FINAL FELIÇ

Pròleg

@Olivia.Miller

Obro els ulls de cop quan noto que un immens pes m'aixafa la caixa toràcica i els meus òrgans queden estrangulats en el meu interior intentant sobreviure. Respiro profundament i premo els punys amb força aguantant-me les ganes d'assassinar a qui collons s'ha dignat a despertar-me. I quan veig el culpable del meu mal despertar, reacciono.

En Festuc està aixafant el meu organisme mentre es menja els cordons del meu pijama. Tot l'enuig s'esfuma de cop. Sospiro alleujada i abraço el petit animal, però quan el deixo a terra amb la Piruleta, la seva companya de vida, un altre pes m'envolta la cintura i aquest cop no es tracta d'un conill, no. Aquesta cosa té braços i m'està tocant.

Em giro cap a la cosa estranya i l'empenyo apartant-la de mi al mateix temps que m'aixeco d'un salt del llit.

—Es pot saber què cony fas? —li pregunto a l'idiota que em mira traient el cap per sobre el llit.

—Que què faig jo? Tu m'has tirat del llit! —em crida agafant el llençol per envoltar-se la cintura amb ell i així tapar-se la seva zona íntima. Tanco els ulls recordant qui és la cosa que tinc al davant i d'on ha aparegut.

—Et vaig dir que no et podies quedar a dormir.

—No, no ho vas dir, la veritat és que et vas adormir de seguida —em diu mirant-me atemorit.

—M'és igual, et penses que deixaria dormir a un desconegut a casa meva així com així i en el meu llit?

—Em vas convidar a venir.

—Per follar, no per dormir, així que ves-te'n, ni tan sols sé com et dius.

—Em dic Eric i no és el primer cop que quedem. Tu em vas trucar per venir! —em crida rodejant el llit per apropar-se a mi. Me'l quedo mirant com si fos un extraterrestre en la meva habitació. El tal Eric agafa les ulleres de sobre la tauleta de nit i és quan se les col·loca que caic en qui és.

Oh, no, merda. Ho vaig tornar a fer.

—Has de marxar, fot el camp —li torno a dir empenyent-lo fora de la meva habitació—. Agraeixo molt que ahir a la nit vinguessis i segurament el sexe va ser genial, no ho recordo, però no t'hauries d'haver quedat i ara necessito que te'n vagis i bloquegis el meu número.

—Què? Per què?

—Tu, esborra el meu número dels teus contactes i oblida'm i si en alguna altra ocasió et truco, no l'agafis, pel teu bé no ho facis —li dic i puc notar la cara de fàstic que tinc ara mateix.

—Puc almenys, vestir-me? —pregunta l'Eric un cop obro la porta de l'entrada. El miro de dalt a baix i em centro en el llençol.

—No cal, queda't amb el llençol com a record que no has de tornar per aquí. Ah i jo de tu aniria al metge perquè em fes una biòpsia de la piga que tens a l'esquena, és bastant gran i uniforme. No pot ser res o sí, que tinguis un bon dia —dic abans de tancar-li la porta en els nassos i deixant-lo amb cara d'haver vist quatre esperits ballant al meu voltant.

Tanco els ulls quan em ve una esgarrifança. Estic malament del cap, haig de començar a deixar el vi i esborrar els números de la meva llista de contactes que no siguin familiars o les meves amigues. Un dia d'aquests em robaran.

Em disposo a fer-me un cafè. A qui se li acut mantenir una conversació amb mi abans de fer-me un cafè? És desitjar que els escarmenti gratuïtament. Però abans que pugui omplir-me una tassa, el timbre sona. Maleeixo en veu baixa i faig respiracions llargues caminant cap a la porta.

—I ara què passa? —pregunto obrint-la de par en par pensant que es tracta de l'Eric, però no ho és, és molt pitjor. Està clar que avui no és el meu dia—. Merda.