EL PERFECTE FINAL FELIÇ

2. BIENVENIDOS AL SHOW

@Tyler.Wells

Genial, un setè pis sense ascensor.

Pressiono el timbre una llarga estona a les nou en punt. Podria fingir i fer veure que no recordo l'hora a la qual havíem quedat o inventar-me qualsevol cosa que m'excusés de ser aquí ara mateix, però no és la veritat i no seria tan gratificant. Sé molt bé el que estic fent.

Com ningú m'obre la porta, torno a tocar el timbre uns quants cops fins que a l'altre costat se sent un crit de frustració, bingo. Deixo de tocar el timbre i mentre espero, miro al meu voltant. Està clar que no s'assembla en res a l'edifici on vivia a Alemanya i està bastant lluny del centre. Òbviament, l'habitació no es mereix el preu que m'ha tocat pagar i segons l'Alana, és una fiança que em tornarà més endavant. Qui demanaria dos mil euros d'avançament per llogar una simple habitació? Si no fos perquè l'Alana m'ha convençut de quedar-me i és la seva millor amiga, no em quedaria. Ni tan sols li donaria un euro després del que la vaig sentir escopir per la boca.

—Es pot saber qui collons... o què collons fas tu aquí? —pregunta amb la veu ronca quan obre la porta del pis i em veu al passadís. Alço les celles i obro els ulls no pel seu to de veu enfadat, ja me'l va presentar ahir al pub, sinó per ella.

M'empasso saliva fent-li una repassada de dalt a baix a l'Olivia. Només vesteix unes calcetes vermelles amb dofins liles i una camiseta de tires de color vermell amb una estúpida frase «lluita com una dona, a la merda el patriarcat».

Una directa declaració d'intencions i del seu caràcter, no m'esperava menys.

Parpellejo en veure que les seves altes cames despullades, la diminuta, però notable corba de la seva cintura i com no porta sostenidors. El cabell pèl-roig li cau per sobre les espatlles i les pigues dels seus pòmuls dissimulen les bosses blaves de sota els seus ulls d'avellana i mel.

No recordo que sigui amiga de l'Alana de l'institut o el col·legi, si l'hagués vist o conegut fa cinc anys o abans, ho recordaria. No és una noia que passi desapercebuda, tot el contrari, és en qui et fixes quan la veus pel carrer.

Fa cinc anys no m'hauria fixat en ella. Ni tan sols fa un any.

Premo els llavis i m'obligo a centrar la mirada en els seus ulls els quals probablement m'estan assassinant de mil maneres diferents.

—Eh, també ets sord? Et vaig dir que vinguessis a partir de les dotze i no són ni les deu del matí! —em crida movent la mà davant la meva cara.

—Ah, no? Si soc sincer no he mirat ni el rellotge —la responc irònic. L'Olivia pressiona la mandíbula i prem els punys—. Em deixaràs passar per veure la meva habitació o què? No t'he pagat dos mil euros per dormir a l'estora.

—Ah, no? Si soc sincera no sé ni si tinc un llit de sobres —diu imitant el mateix to amb què l'he parlada fa un moment.

Deixo anar una rialla i me la quedo mirant fixament, ella no aparta la mirada. Ens endinsem en una guerra de mirades durant uns llargs segons fins que finalment deixa de prémer la porta amb els dits i l'obre de par en par. No obstant això, no es mou del mig quan intento entrar. Intento rodejar-la fent un pas a la dreta, però es col·loca davant meu. Faig un pas a l'esquerra, ella també. Es resisteix.

—Tens pensat deixar-me entrar o me'n vaig?

—Els dos mil euros —demana allargant la mà.

—Pretens que et xoqui els cinc o què?

—Pretenc que em donis la pasta que em correspon.

—Et penses que vaig per la vida amb dos mil euros en efectiu? Qui et creus que soc? En Harry Styles? —Em plego de braços i ella bufa frustrada. Poso els ulls en blanc.