EL PERFECTE FINAL FELIÇ

37. DESEMBRE

@Olivia_Miller

Després d'un mes de vacances, tornar a la feina es fa dur. Pacients nous, persones noves, noves trames... Al principi tot sembla un caos, però el teu cos recorda el que és treballar i de seguida t'adaptes. Tot torna a començar: la rutina. Aixecar-te, treballar, entrar al pis i... adonar-te que tornes a estar sola entre quatre parets. El primer que vaig notar quan vaig tornar va ser tan simple al mateix temps que impactant: silenci absolut. No hi havia rialles, no hi havia música ni aromes coneguts. El pis estava obsolet, igual que jo, envoltat de solitud, però també un recordatori de què sempre m'he tingut a mi mateixa i això és el que m'ha mantingut aquí.

Acabo de recollir les meves pertinences, guardo les sabates de la feina a la taquilla i m'acomiado de les companyes del torn de nit. Res ha canviat, tot és com sempre, tot torna a la normalitat. És alleujador, calma que tot i la tempesta, el sol pugui tornar a sortir.

El que no sabia, era que havia viscut dins d'una tempesta en la qual no havia sortit el sol durant molt de temps, fins fa un any, quan la claredat em va obrir els ulls.

La normalitat ha tornat, la rutina, tot un altre cop al seu lloc.

Un altre cop envoltada de núvols, de gris.

Perquè demostrar-se que la vida es pot omplir de color, és una merda quan tot torna a enfosquir. És una merda acostumar-se a la normalitat. És una merda deixar de sentir i adonar-se que no és el que vols, que aquell huracà que va aparèixer a la teva vida, ho va sacsejar tot, però et va omplir de vida i era la dosi que necessitaves per creure't que no tot seria com sempre havia sigut, que podies tornar a brillar.

Surto de l'hospital i una ràfega d'aire em posa la pell de gallina. És desembre i com és normal, fa un fred de collons i a sobre, tot està humit. Un dia de gossos. Però no és el fred el que em provoca aquell calfred, aquella esgarrifança i aquell corrent elèctric que em fa tremolar sencera. Només té un nom: Tyler Wells.

Alço la mirada i la clavo directament en ell. Està a l'altra banda de la carretera, recolzat a la moto. Vesteix una caçadora hermètica de color negre de motorista i uns pantalons texans del mateix color. Té el cabell despentinat fent que el vent li mogui els flocs de cabell davant el rostre. La llum del fanal il·lumina els seus preciosos ulls verds. S'ha deixat una mica de barba incipient a les galtes.

En Tyler és com el vi, a mesura que passa el temps, es fa més atractiu i més bo. I estar un mes sense haver-lo vist en persona, fa que cada cèl·lula del meu organisme vibri i em deixi clar que en el moment en què ell va aparèixer en la meva vida, tot el meu món va embogir, tot es veia en color, tot brillava.

Els meus ulls el repassen de dalt a baix de nou i aquest cop em fixo en un detall: té un casc sobre el seient, el seu, i un altre que subjecta amb el braç, el meu.

Premo els llavis i miro el camí que sempre faig per anar a casa quan la Gaby no em pot tornar, no obstant això, escullo el camí contrari. Travesso la carretera i em col·loco al seu davant sense apartar la mirada de la seva. No diu res, jo tampoc. Ens quedem una llarga estona mirant-nos detingudament i llavors, m'ajuda a col·locar-me el cas. No calen paraules i no sé si això és un error, però marxar a Portugal m'ha deixat una cosa clara. Estimo a en Tyler i si puc lluitar per ell, vull intentar-ho i si no, ens mereixem un bon acomiadament, ens mereixem acabar bé.

En Tyler es posa el seu casc i puja a la moto. Faig el mateix rere seu i sota la seva atenta mirada, no dubto a agafar-me a la seva cintura. Per la manera en què els seus ulls em miren brillants, he fet bé. Somric i ell comença a conduir.

Em deixo portar pel moment. Sí, estic nerviosa, però amb ell també em sento en pau i és reconfortant, és el que necessitava.

Al cap d'uns minuts, en Tyler aparca al pàrquing del mirador i els dos baixem. No hi ha ningú. Baixem de la moto i em trec el casc contemplant el paisatge. Girona de nit és preciós, feia molt de temps que no pujava aquí. Quan em giro cap a en Tyler, el veig traient una motxilla del maleter. No faig preguntes, simplement, quan m'allarga la mà, entrellaço els dits amb els seus i camino al seu costat. Tornar-lo a tocar fa que la respiració se'm talli, però que els pulmons se m'omplin d'oxigen.