EL PERFECTE FINAL FELIÇ

20. QUAN ET FACI FALTA

@Olivia_Miller

No em deixo anar de la cintura d'en Tyler fins que aparca la moto a l'entrada de l'hospital, no és que encara temi anar amb moto, la veritat és que he perdut la por de totes les vegades que ell m'ha portat. Que m'agafi al seu cos cada vegada que em porta és simple plaer, m'agrada tocar-lo i encara més quedar-me abraçada al seu cos.

—Et passo a buscar quan acabis o tornes amb la Gaby? —em pregunta en Tyler descordant-me el casc un cop salto de la moto.

—Em torna la Gaby, va a casa la Mery així que li ve de pas —li dic traient-me el casc del cap amb la seva ajuda. En Tyler guarda el casc sota el seient i llavors em treu els cabells de la cara.

—Val, ens veiem després doncs.

—Ens veiem després —repeteixo mossegant-me l'interior de la galta.

Els seus ulls són tan verds i tan brillants que se'm fa molt difícil apartar la mirada i allunyar-me d'ell. Bé, últimament se m'està fent molt difícil fins i tot despertar-me i haver de sortir del llit, s'hi està massa a gust dormint amb ell.

Crec que començo a tenir un problema d'addicció a la droga Wells.

—Hauries d'entrar, faràs tard —comenta, però les seves mans no s'aparten del meu cos, al contrari, baixen fins a col·locar-se en la meva cintura.

—No puc marxar si no em deixes anar.

—No puc deixar-te anar si no t'acomiades de mi.

—Ja m'he acomiadat de tu —dic rodejant el seu coll amb els braços i alçant les celles incrèdul.

—Però no com és degut, en Rom s'ha acomiadat millor que tu —contesta fent-me recordar com des que vam tenir la cita li he hagut d'arrancar l'estúpid gat del cim perquè no el deixava anar. Ha passat d'assassinar-lo amb la mirada a assassinar-me a mi per intentar treure'l de sobre seu.

—En Rom no pot besar-te, així que deixa de parlar i comença a fer-ho —li deixo anar seriosa i amenaçadora. En Tyler deixa anar una rialla, però fa el que li ordeno i em besa. Li torno el petó de la mateixa manera allargant-lo.

—Veus, això sí que és un bon acomiadament.

—Que et donin pel cul —li dic contra la seva boca abans d'ensenyar-li el dit cor i caminar enrere dirigint-me cap a l'entrada de l'hospital.

Veig a en Tyler somriure i col·locar-se el casc. No engega la moto i se'n va fins que arribo a la porta de l'hospital amb un somriure estúpid. Però quan em disposo a creuar un dels llocs més tristos de la societat, el somriure del rostre se m'esborra de cop en veure a la meva mare.

—Hola, Olivia —em saluda apropant-se a mi. Vesteix un dels seus vestits impecables amb uns talons i una bossa de mà més cars que el lloguer del meu pis. És la viva imatge d'una dona rica i poderosa, però també la viva imatge de la mare que em va parir.

—Mama? Què fas aquí? —li pregunto plegant-me de braços i sí, ho faig com a senyal de protecció. Cada cop que la veig necessito un escut. Qui sap si em llançarà punyals o bitllets per refregar-me que estic arruïnada.

—Venia a parlar amb tu. Hi ha algun lloc on ho puguem fer?

—Entro a treballar d'aquí a mitja hora, no podem parlar després d'acabar el torn? —pregunto incrèdul.

—A les vuit agafo l'avió de tornada.

—Doncs un altre dia serà —dic intentant passar pel seu costat, però es col·loca al davant impedint-me el pas.

—No et robaré més de quinze minuts, Olivia. Crec que t'interessa parlar amb mi, si més no, si vols seguir mantenint el pis on vius.

—Aquest no era el pacte.