EL PERFECTE FINAL FELIÇ

13. OTRO ATARDECER

@Olivia_Miller

No sé quanta estona fa que miro el portàtil com una idiota i escric, esborro i reescric el mateix missatge quaranta cops, però sembla que mai té final. Per què és tan difícil contestar a la meva germanastra? Soc incapaç d'escriure res coherent. Començo escrivint quelcom amb plena normalitat i al final de cada frase sempre hi ha una connotació negativa que si la meva mare veiés —cosa que farà, ja que revisarà els missatges que li enviï com la controladora que és— probablement li vindria un infart i m'augmentaria el deute.

Al final em limito a escriure-li un parell de frases concises:

«Hola, Sira, sento no haver-te respost abans, he estat treballant molt. La mama em va comentar que t'has fet molt gran, t'agradaria venir a passar el dissabte següent al pis?»

No m'ho penso dos cops i envio el missatge just quan sento la porta d'entrada obrir-se. Noto com en Rom salta de sobre la meva falda i eriça l'esquena sobre el llom del sofà en alerta. Immediatament, em poso recta i em giro cap a en Tyler esperant que sigui ell, sospiro alleujada quan no veig a l'Alana, però el nus a la meva gola no tarda a aparèixer juntament amb els nervis a flor de pell.

Em quedo mirant hipnotitzada com obre la porta i apareix amb una bossa i una capça de la pastisseria, crec que és precisament la dels pares de la Danielle. Pressiono la mandíbula i m'empasso saliva prement els punys, intueixo que deu haver passat part del dia allà. Ha marxat a les vuit del matí i ara mateix deuen ser al voltant de les deu de la nit. Fa més de dotze hores que no es passava per aquí, bé, ja m'ha avisat abans, però suposo que una part de mi no volia que fos així. M'he passat el dia aquí tancada mirant la porta cada dos per tres que sentia algun soroll encara que fos el veí passant l'aspiradora.

Clarament, el que va passar ahir ha dut conseqüències i no haver parlat amb ningú al respecte, només les ha incrementat.

Tanco la pantalla del portàtil i m'agafo els dits de les mans quan es gira cap a mi i els seus ulls troben els meus. Durant uns segons la respiració se'm talla i els pròxims batecs del cor em bategen amb més força. Deixo anar l'aire que aguantava i m'aixeco del terra per asseure'm a la butaca sense deixar de mirar-lo.

—Has sopat? —pregunta de sobte en Tyler traient de la primera bossa unes caixetes. No fa falta que li pregunti d'on són, l'olor ho delata. Ha anat al mexicà.

—No, no tenia gana —responc amb un fil de veu.

—He comprat una mica de tot del mexicà i també he portat uns pastissos de la pastisseria Costa, he ajudat a la senyora Costa a fer-los, així que no sé si estaran gaire bons, però suposo que la intenció és el que compta —diu agafant-se a la taula i girant-se cap a mi per mirar-me als ulls.

—I quina és la intenció? —pregunto tan nerviosa que la veu em tremola.

—Disculpar-me —diu abaixant el cap. Arrufo el seny i en Tyler s'apropa a mi fins a quedar-se rere el sofà—. Avui al matí he estat bastant cretí i ahir... no t'hauria d'haver...

—Besat? —acabo per ell.

—No, volia besar-te, et vaig dir que em besessis i després et vaig dir que volia tornar-te a besar. Volia besar-te, però no sé si era correcte fer-ho.

—Tu volies besar-me i jo volia besar-te, els dos estàvem d'acord.

—Ho sé, aquest no és el problema, Olivia.

—Per mi no hi ha cap problema, Tyler. Abans t'he dit que el que va passar no importa, que no va ser res, que tot seguia igual.

—No segueix igual i està clar que sí que importa.