EL PERFECTE FINAL FELIÇ

19. FALLING LIKE THE STARS

@Olivia_Miller

Ty: Espero veure't a l'estudi a les 17h.

Jo: En els teus somnis.

Ty: Ja hi ets.

No sé quants cops miro el missatge i llavors el cartell de l'estudi que tinc al davant. Probablement, no és una bona idea, ni tan sols em sé cap de les cançons, però aquí estic, per ell. Bé, perquè m'ha convidat i l'Alana i la Gaby també venen, no només per ell. Què em fa il·lusió veure'l a la banda i en el que era un dels seus mons fa cinc anys? Doncs sí, però també vinc perquè la banda és part de la colla, encara que no socialitzi molt amb la majoria. No vinc només per ell.

—A qui esperem? —em pregunta la Gaby—. O a què esperem? —rectifica.

—No ho sé. Hem d'esperar a algú? —pregunto girant-me cap a ella.

—Estàs nerviosa! —em crida donant-me una petita empenta.

—Per què hauria d'estar nerviosa?

—Perquè en Tyler t'ha convidat a venir a l'assaig de la banda.

—Tu també estàs convidada i no tens relacions amb cap membre. No és res especial ni res important. Fan un assaig per la colla.

—Però en Tyler vol que vinguis.

—I?

—I que tu estàs aquí tenint en compte que no t'agrada ni una cançó de les que toquen —diu posant-me un dit al pit i alçant les celles. Aparto la seva mà i poso els ulls en blanc fent un pas enrere.

—No té importància, deixa de donar-li qualsevol altre significat.

—Et va tocar la teva cançó preferida i llavors et va cantar la seva i avui vol que vagis a l'assaig de la banda on va tocar durant molts anys després d'abandonar la música —recalca amb un somriure ximple.

—Ets una exagerada, tampoc hi ha per tant —dic traient-li importància.

—Segur que no estàs gens nerviosa o il·lusionada?

—No —dic contundent i mentint. Els meus òrgans tremolen.

—Res de res?

—Res de res.

—Val, doncs no t'abaixis les calcetes de primeres —deixa anar i jo m'ennuego amb la meva pròpia saliva.

—Es pot saber què li has fet? Per què no entreu? —pregunta de sobte l'Alana sortint de l'estudi i mirant-nos amb els braços a la cintura—. Us estem esperant.

—L'Olivia estava nerviosa, necessitava uns segons per preparar-se.

—Gaby! No estic nerviosa! Deixa'm estar, deixeu-me en pau les dues —dic i passo pel costat de les meves amigues dirigint-me cap a la porta d'entrada de l'estudi. Darrere meu escolto com l'Alana i la Gaby riuen. Des que l'Alana es va assabentar que en Tyler i jo estem embolicats, les dues sempre aprofiten la mínima per fer-me la gracieta.

Continuo caminant no sé per on, em dedico a seguir la música que sona de fons fins que veig una sala amb un cartell que posa "The Last Wish", el nom de la banda. Abans que la Gaby i l'Alana m'atrapin, obro la porta de par en par inconscient de la meva entrada "triomfal" o de la vergonya. En el moment en què tots els ulls dels membres de la banda em miren fixament, em cago a sobre.

—Olivia! —crida en Walker alçant els braços i venint cap a mi per agafar-me per la cintura i abraçar-me pels aires—. Pensava que no vindries! Si tu has vingut, l'àlbum serà tot un èxit! —afegeix abans de deixar-me de nou a terra, agafar-me les galtes i dipositar-me un petó sorollós i fort al front. Faig una ganyota totalment paralitzada i aguanto l'oxigen als pulmons fins que s'aparta de mi.