EL PERFECTE FINAL FELIÇ

39. ATLANTIS

@Tyler.Wells

En el moment en què arribo a casa els meus pares, m'haig d'omplir de valor i valentia abans d'obrir la porta i entrar. Això no serà gens fàcil. Almenys els meus pares estan treballant i estarem els dos sols.

Em dirigeixo cap a la cuina. No em fa falta preguntar on és, l'olor es pot sentir des del jardí. La Danielle s'ha apoderat de la cuina com aquestes últimes setmanes, com cada cop que està nerviosa o malament. Sempre ho ha fet i està clar que ella també es ve a venir el que passarà. No has de ser un geni, simplement has de veure que en aquest passat mes només ens hem dirigit la paraula el mínim i ni tan sols ens hem tocat.

—Ah, ja estàs aquí, no t'havia sentit entrar —diu quan es gira i em veu al llindar de la porta. La seva veu és seca i agre, no hi ha cap mena de la seva dolçor i els seus ulls no em dediquen més d'uns curts segons.

—Acabo d'arribar —responc amb el mateix to. La Danielle es gira cap al bol amb una massa i prem amb força el batedor. Respiro profundament i premo els llavis—. Dani...

—Com ha anat el dia? —pregunta per sobre la meva veu.

—Bé, cansat...

—Has anat a la constructora? Com va la construcció del local?

—Bé, està anant bé, a poc a poc... —responc confós per les seves preguntes i la rapidesa de la seva veu. No em deixa ni acabar de parlar, tampoc em mira. Parla, parla i parla sense deixar cap silenci entre els dos.

—M'alegro molt, jo m'he passat el matí cuinant. He pensat a fer una coca i ara em posaré amb el dinar. Et sembla bé si faig canelons? T'encanten i als teus pares també i...

—Dani... —intento interrompre-la, però no em deixa.

—Aquesta nit he dormit fatal. T'he trobat a faltar. T'he vingut a buscar aviat per anar a esmorzar, però no hi eres.

—Danielle, deixa'm parlar, sisplau —intento dir-li apropant-me a ella, però quan soc a un metre seu, es gira i va a buscar un altre utensili.

—Li he preguntat a la teva mare si havies marxat a treballar, però m'ha dit que no t'havies quedat a dormir —continua dient.

—Danielle, sisplau —li demano. M'ignora.

Tanco els ulls i m'escuro la gola. No m'està escoltant, no em vol escoltar. M'ignora, no vol parlar perquè sap el que ve a continuació. La conec a la perfecció, sempre que vol evitar una situació es posa a parlotejar.

—Pensava que havies dormit al pis de l'Alana i en Walker, però són fora de la ciutat i mentre anava a la cafeteria dels meus pares, m'he trobat amb en Jason, en Tony i en Pau. Tots tres no sabien res de tu.

—Danielle —li dic amb més força i aquest cop, deixa de moure's per la cuina i deixa de parlar per girar-se i mirar-me fixament als ulls per primer cop des que he entrat—. Crec que ja saps on he dormit.

—Clar que ho sé, no soc estúpida, Tyler. Has dormit amb ella, vas anar a casa l'Olivia i te la vas follar! —em crida tirant el batedor a la pica. Tanco els ulls i m'empasso saliva abaixant el cap.

—Hem de parlar, Danielle —dic tornant a mirar-la, els seus ulls estan plens de llàgrimes i nega amb el cap.

—No, no, no, de veritat vols parlar? Perquè crec que no hi ha res a parlar, és més, crec que ja està tot dit.

—No és veritat, Danielle.

—NO! Calla, no vull que diguis res. No estic enfadada, d'acord? No passa res pel que fessis ahir, ho entenc. Necessitaves acomiadar-te d'ella, necessitaves dir-li adeu i... no passa res, et perdono, d'acord? Et perdono.