EL PERFECTE FINAL FELIÇ

8. SILVER TONGUES

@Olivia_Miller

En pocs minuts ens acabem els dos bols de patates i els dos no podem parar de riure recordant com m'he cremat. No ha tornat a passar.

—Crec que he descobert la fórmula per veure't més simpàtica i agradable i menys amargada i antipàtica, has de cremar-te la llengua més sovint —em diu en Tyler abans d'endur-se a la boca un natxo. Poso els ulls en blanc.

—No estic amargada i sí, val soc antipàtica, però tinc les meves raons per ser-ho amb el món. Tampoc pots escopir felicitat per la boca com tu.

—No escupo felicitat per la boca, però tampoc estic enfadat amb el món —respon i la seva contestació em sorprèn. Hauria d'estar enfadat amb el món, molt més que jo. Ell té més raons per estar-ho, jo només estic furiosa per un inútil. A ell li varen treure el que més estimava.

—No em coneixes.

—Tu a mi tampoc —diu alçant les celles i plegant-se de braços—. I suposo que aquest és el problema. Som companys de pis, sé que tens una addicció al cafè, però no sé ni quin dia és el teu aniversari.

—Vols saber quin dia és el meu aniversari?

—Estaria bé per no fer el ridícul i felicitar-te quan toca.

—I qui et diu que la nostra convivència millorarà pel simple fet de conèixer-nos més? Per què ens hem de saber l'aniversari de l'altre?

—Per què és el més normal i lògic? És el que sol fer la gent normal quan va a viure amb una altra persona i han de compartir pis.

—Qui t'ha dit que nosaltres siguem gent normal?

—Doncs podem fingir ser gent normal —contesta arronsant les espatlles. El miro fixament i m'inclino endavant curiosa clavant els colzes a la taula.

—Què proposes?

—Sé que no em respondràs res del que et pregunti tan fàcilment, així que et proposo un joc.

—Un joc?

—Sí, el joc de les 20 preguntes. Cada un tenim vint preguntes per fer i tu pots escollir si respondre-les o no, però té un afegiment, qui respongui a menys preguntes, paga el sopar i si t'equivoques de torn, perds una pregunta —diu apropant-me el tiquet de compra que ha deixat el cambrer quan ha portat els tacos. Miro el preu: 58 euros. M'empasso saliva i em poso recte. No tinc tanta pasta per un sopar.

—Val, accepto —dic allargant-li la mà. En Tyler arrufa el seny i encaixa la seva mà amb la meva—. Que guanyi el millor.

—No pensava que fos tan fàcil convèncer-te.

—Si veiessis el meu compte bancari no diries el mateix. Bé, qui comença a preguntar?

—Et deixo el privilegi de ser tu primera, si vols —diu apartant la mà de la meva. Em mossego el llavi inferior i el miro fixament assentint amb el cap.

—Vull, de veritat et vas despertar un dia, vas anar a l'aeroport i vas acabar a Alemanya perquè et cridava l'atenció menjar un Wurst? —pregunto i en Tyler deixa anar una petita rialla.

—Sí, era un dels motius principals. La veritat és que no sabia molt a on anar, només tenia clar que havia de marxar i quan vaig anar a l'aeroport, el vol més barat era el d'Alemanya. No ho sé, va ser el país que em va cridar l'atenció —respon ajuntant les espatlles. La seva mirada s'enfosqueix una mica—. Em toca, quin dia és el teu aniversari?

—El 23 d'abril —contesto posant els ulls en blanc a la vegada que ell riu.

—Per Sant Jordi.

—Sí, és una de les tortures i contradiccions de la meva vida i amb les quals hauré de viure i suportar fins que em mori.