EL PERFECTE FINAL FELIÇ

5. LOST IN LOVE

@Olivia_Miller

La senyora Wells és una gran cuinera. L'Alana em sol convidar habitualment i l'Elena sempre se les ha enginyat per fer-me quedar a dinar. Mai m'he queixat, no podria, no puc. Comparar qualsevol dels seus plats amb el que menjo al pis és una aberració de la naturalesa. No hi ha cap semblança. Ella podria anar a MasterChef i guanyar el programa. Si jo m'hi presentés, s'ho prendrien com una burla al món culinari.

—Gràcies per convidar-me i pel dinar, estava boníssim —li dic a l'Elena amb un somriure mentre em netejo els llavis amb un tovalló.

—M'alegro d'escoltar-ho perquè us he preparat un parell de tuppers.

—No calia, mama —diu l'Alana, però la seva mare nega amb el cap.

—Filla, per tu no tinc tupper, ells ho necessiten més, però el pròxim cop te'n prepararé un, d'acord?

La cara de l'Alana és tot un poema.

—D'acord, gràcies per pensar en mi —respon subtilment sospirant. La senyora Wells li dedica un somriure i li fa un petó a la galta.

—Tu pots venir quan vulguis a casa i saps que et donaré tot el que vulguis, els pares de l'Olivia viuen lluny i no els veu molt.

M'empasso saliva quan la sento dir les últimes paraules, però em limito a somriure. L'Alana assenteix donant-li la raó, jo sospiro pensant que no continuarà amb el tema que ha sortit. Això pensava.

—Com està el teu pare, Olivia? Recordo que l'últim cop ens vas dir que havia estat a l'Índia i es dirigia cap a Somàlia —diu el senyor Wells de sobte. Genial, iupi. Parlem del tema que més m'agrada: els meus pares.

—Ah, sí, es quedaran aquest mes allà i llavors tenen planejat recórrer els diferents països en els pròxims sis mesos. —Em costa bastant que la veu em surti, però no sé com, aconsegueixo dir-ho sense que em vinguin ganes de plorar.

—El que fan és increïble, el teu pare és una molt bona persona sens dubte. No sé si jo podria separar-me de la meva família durant tant de temps —comenta la senyora Wells. Somric tímidament.

—De què treballa? —pregunta en Tyler mirant-me amb el seny arrufat i atentament. Premo els llavis i respiro profundament.

—És membre d'una organització que es dedica a anar als pobles més necessitats i proporcionar recursos i ajudar sanitàriament i en el que puguin. A Somàlia havien de construir cabanyes i pous crec, no ho sé ben bé, fa temps que no parlo amb ell, no hi ha molta cobertura allà on van —contesto prement els punys sota la taula. En Tyler obre els ulls, però no deixa de mirar-me amb atenció. Es limita a assentir amb el cap.

—Segur que estarà bé i et trucarà immediatament que pugui —afegeix el senyor Wells.

—Sí, ho sé.

—I la teva mare? Fa molt que no la veig per la ciutat —pregunta la seva dona. Amb el meu pare no tinc quasi contacte i amb la meva mare en tinc molt més del que necessito i vull.

—Ara viu a Lisboa, a Porto. Es va traslladar fa dos mesos i viu feliçment. Està bé, massa bé, és el que ella volia d'ençà que vaig néixer —dic sarcàstica.

Pensava que anant a viure a Lisboa em deslliuraria d'ella, però no ha estat així. No em desfaig de les seves interminables trucades encara que no li agafi el telèfon i dels seus apareixements d'un dia per l'altre. És una càrrega amb la qual haig de suportar.

—M'alegro per ella, sembla que l'André li fa bé —comenta la senyora Wells. Pressiono la mandíbula amb força i ni em digno a somriure. Crec que tots s'adonen del meu poc grat cap a aquesta persona, ja que el comentari es queda en això, un comentari.