EL PERFECTE FINAL FELIÇ

29. DIGA'M EL QUE SENTS

@Tyler.Wells

—Estàs segura que és el que vols fer? —li pregunto a la Danielle crec que per cinquena vegada des que hem sortit de casa.

Ella s'atura just davant meu, es plega de braços i em mira amb aquell rostre que conec massa bé, aquella expressió d'afartament, però plena de dolçor. Inconscientment, el meu cap em mostra el rostre de l'Olivia en una situació semblant, ella directament em miraria i em diria: «tanca la boca, ets un pesat». Somric lleugerament recordant el seu caràcter, però quan la Danielle arrufa el seny, m'empasso saliva i premo els llavis.

—M'has fet la mateixa pregunta més cops dels que puc recordar, començo a pensar que ets tu el que no vol venir —em diu sospirant.

—Clar que vull venir, és que... fa molt de temps que no escoltes a la banda i ja no és el mateix que abans, Dani.

—Ho sé, tu ja no hi toques i per molt que em foti, entenc perquè ho vas deixar i si això és el que verdaderament sents, està bé. No m'agrada, però està bé. I sí, fa cinc anys que no escolto una cançó de la banda, i per això mateix estic desitjant fer-ho. Ho he trobat molt a faltar —diu amb un somriure d'orella a orella i súplica—. Si no vols anar-hi, no cal que vinguis, no soc un gosset i hi haurà l'Alana, no? No estaré sola.

—Sé que no ets un gosset, però vindré. A més, fa tres setmanes que em salto els assajos i en Jason probablement estarà a punt de deixar la banda havent-hi hagut de suportar a en Walker —responc. La Danielle m'agafa de bracet i els dos ens posem a caminar de nou cap a l'estudi.

—En Jason és...?

—El meu substitut, però ho fa genial, ja ho veuràs, només li cal experiència, però ho clava.

—D'acord —diu amb un to de veu pensatiu. La miro estranyat i ella arronsa les espatlles—. Ara que he tornat, no t'agradaria tornar a tocar? Em vas explicar que ho vas deixar per mi, però ja he tornat, Ty, t'encantava tocar, t'encantava la banda, somiaves en tocar l'Estadi Olímpic —insisteix. Agafo aire profundament notant una pressió al pit.

—Suposo que només em cal temps —dic i em separo d'ella per obrir la porta de l'estudi.

La veritat és que els últims tres mesos abans que ella tornés, havia tornat a tocar. Després de pujar a l'escenari el dia de l'estrena de l'àlbum al Clowes, vaig tornar a tocar amb la banda durant els assajos i algun cop vaig tornar fins i tot a tocar-li la cançó a l'Olivia sobre un altre escenari. Totes les ganes que havia perdut per tocar, varen tornar a mi.

De cop i volta, no podia parar d'acariciar les cordes de la guitarra cada dia a totes hores, no podia parar de crear les melodies que em passaven pel cap, d'escriure noves cançons, de cantar-li a ella. Totes anaven per ella. Era mirar-la i em passaven pel cap mil notes i mil cançons. Era igual el que fes, veure-la llegir a la butaca, veure-la fregant els plats o fins i tot vestint-se, em quedava completament embovat mirant-la i tocant.

Com li explico a la Danielle que la raó per la qual vaig deixar de tocar va ser ella, però la raó per la qual vaig tornar a tocar va ser l'Olivia i ara cada cop que toco la guitarra només puc pensar en ella?

No podia dir-li. No puc dir-li que segueixo sense treure'm del cap a l'Olivia, no és just per ella. La van segrestar i jo vaig refer la meva vida pensant que estava morta, vaig arribar a superar la seva mort, vaig estimar a l'Olivia.

El dia que li vaig explicar tot el que havia passat aquests cinc anys, el seu rostre s'anava descomponent i quan vaig explicar-li que havia estat amb una altra persona, es va abatre. No podia explicar-li que aquells tres mesos havien estat increïbles. No podia explicar-li que la mateixa nit en què va aparèixer, li havia dit «t'estimo» a l'Olivia i que precisament va ser ella la que va trencar amb mi. No podia dir-li que tinc el cor dividit en dues persones.