EL PERFECTE FINAL FELIÇ

35. SIMPLEMENTE PASAN

@Olivia_Miller

Mai se'm va plantejar venir a Portugal quan la meva mare es va traslladar. No tenia motius ni ganes. Ara tampoc els tinc. Ni tan sols hauria de ser aquí. Podria haver ignorat la seva trucada i seguir amb la meva vida com seguia fent. No obstant això, aquestes últimes setmanes no podia parar de pensar en què necessitava sortir d'allà. Necessitava fugir i necessitava el consol i consell d'una mare. Probablement, la meva mare no és la persona encertada, no ho ha fet mai, però una part de mi continua tenint esperança en ella, vol tenir-la per molta merda que m'hagi fet passar.

Aquesta és la seva última oportunitat. Necessito a la meva mare.

Toco el timbre i espero durant uns llarg segons. A l'altre costat de la porta se senten passes i algunes veus que s'aproximen. No és ella qui obre la porta. I tot i no estar preparada per aquest moment, no em deixo intimidar, no em cabrejo ni deixo que la fúria em domini per molt que li vulgui donar una bufetada. Simplement, formulo un petit somriure.

—O-Olivia? —pregunta ell amb el seu accent portuguès.

Miro de dalt a baix l'home que tinc al davant. L'última imatge que tinc seva era de fa dotze anys i ell tenia la meva edat. Està clar que ja no és un jove viatger. Vesteix camisa i té un drap de cuina a les mans. Fins i tot té barba, però és atractiu i clarament sé el que li va trobar la meva mare.

—Hola, André —saludo simpàtica i fins i tot el sorprèn del meu to de veu. Com es queda perplex mirant-me, continuo parlant—. Puc passar? Aquí fora fa fred —dic i miro la maleta de rodes que tinc al meu davant. Això sembla que el fa reaccionar.

—Clar, sí, sí, passa —diu obrint-me la porta i fent-se a un costat.

—Rei, qui és? La Sira ja està a punt d'adormir-se —sento que diu la veu de la meva mare i no tardo a veure-la aparèixer pel passadís amb un somriure al rostre. Feia molt de temps que no la veia somriure així. Crec que no recordo a la meva mare somrient en quasi cap record. En tots els records que tinc, estic enfadada i recriminant-li alguna cosa o ella renyant-me a mi. M'adono que no tinc ni un sol record bo amb ella, ni tan sols quan era una criatura, sempre estava... apagada.

En el moment en què els seus ulls es troben amb els meus, s'atura al rebedor i s'endú una mà al pit.

Han passat dos mesos i mig des que em va trucar, a aquestes altures no s'esperava que m'hi presentés. No em va tornar a enviar cap missatge ni em va tornar a trucar, excepte quan la Sira volia parlar amb mi i em va tornar els diners del deute tal com em va dir. Va fer el que li vaig demanar: apartar-se de mi. I ho va complir.

—Olivia? Q-què...? —pregunta amb els ulls ben oberts.

—Hola —saludo sense veu.

Premo els llavis i aparto la mirada de la seva per observar ràpidament el pis, em fixo sobretot en les fotografies que hi ha penjades per les parets, en totes i surten els tres i semblen feliços. Del pis on vaig viure la meva infància amb el meu pare i ella, ja no hi ha res, ho varen vendre tot. No tinc ni una sola foto, no sé on ho varen guardar, no m'estranyaria que ho haguessin tirat. Tampoc em vaig preocupar, vaig fugir d'allà tan bon punt vaig poder.

—Què fas aquí? —pregunta de nou la meva mare, aquest cop gargamelleja i la veu li surt entenedora i ferma, tal com sempre, però no em mira amb aquella mirada de sergent i superior, sinó amb esperança, compassió i sorpresa.

—Necessitava passar un temps fora de Girona i vaig pensar que mai havia vingut a Porto —dic amb un fil de veu i mossegant-me el llavi inferior.

—No m'has avisat, jo... —continua dient perplexa. Arrufo el seny confosa.